Viure a Eivissa fa mal

A les persones que vivim a Eivissa ens han obligat a assistir, mudes i quietes, a la destrucció sistemàtica del territori i la fauna. Ens han arraconat la llengua i la cultura fins a l’extermini, per culpa de l’odi d’uns quants (i per la conveniència de molts). Ens hem resignat a ser desnonades en nom de l’especulació. Hem normalitzat que una part cada volta més gran de la població visqui dins plàstics i cartrons, mentre deixam que milionaris de l’altra punta del món ens robin terres, cases, aigua i espai públic. Miram cap a una altra banda quan arriben a les nostres costes cadàvers de persones que només buscaven sobreviure. I cada estiu ens autoconfinam, patint en silenci massificació, accidents, festes il·legals, discoteques i demés, com si fossin un càstig diví. Per suportar tot això, a Eivissa ens hem fet de pedra. És aquí on volíem arribar fa 60 anys? A aquesta alienació, aquest enduriment? Culpar els polítics per la seua innegable responsabilitat resulta massa fàcil. Haurem de trencar la cuirassa i dir prou, si volem avançar cap a un futur habitable que no faci mal.