En record de na Carolina Prats Lavastre

Era impossible conèixer a Carolina i no estimar-la. Vivia a Palma i feia possiblement dos o tres anys que no la veia. No sé quin dia era el seu aniversari, ni quin color era el seu favorit, ni tampoc la música que l’hi agradava escoltar. Però no per això la seva pèrdua em resulta menys dolorosa. I no deixo de pensar que voldria haver tingut un contacte més seguit, que llavors podria haver sabut pel que estava passant. Per fer-li costat com hagués pogut, per agafar-li la mà de tant en tant. Per fer-li saber que… tantes coses. Quan estimam a una persona, quan l’admiram, quan la tenim com a exemple, quan és molt important per a tu, hi ha que dir-li. Perquè si no, com pot saber-ho? 

Ella em va ensenyar voleibol, francès turístic, i també llengua i literatura espanyoles. A més a més, em va regalar alguna que altra lliçó de vida que guardaré sempre dins el meu cor. I mirades rialleres i molts d’amables somriures! També desats i protegits. 

Ella va ser una persona genuïnament bona, que només sabia de noblesa. Va ser una persona senzilla que emanava llum sense emetre cap senyal d’ostentació. I això feia que sempre t’hi trobassis molt bé al seu costat. Ella era com arribar a casa, com aquell lloc arrecerat on apropar-se.

De fet, recordo amb claredat que quan la veia pel carrer o venia a comprar a la botiga, aquell dia es tornava més polit, perquè m’inundava l’alegria.

Sempre he tingut molt d’afecte a la seva família. Ja als seus pares. I s’estén als seus germans, na Bárbara, en Javi i en Juan. 

Sovint passo per davant l’hotel “Es Vedrà”, miro la porta d’entrada i després cap amunt. I m’entristeixo.  

Ara sé que tenia dos fills; un jove molt ben plantat i de nom preciós, Macià, i una dolça joveneta de nom Helena. Segur que són dues persones meravelloses, com els seus pares. I és que en Pere, de ben segur, ho és també. Carolina era molt intel·ligent, no ho oblidem. I és que es varen trobar. El destí va jugar la seva part. Quina sort pels dos.

A tots ells els hi envio una sentida abraçada. I desitjo de tot cor que els reconforti i ompli d’orgull el saber que a molta gent ens deixa un record inesborrable, que l’hi estarem eternament agraïts i que continuarem tenint-la present al nostre pensament i estimant-la molt, sempre.n