El català a Eivissa, una altra volta de pern

Quan semblava que a Eivissa no feia falta que el PP assumís els postulats de l’extrema dreta perquè, a diferència de Mallorca i Menorca, disposava d’una majoria suficient en el Consell, va aquest i, segons notícia de dia 17 de juliol (en ple estiu, igual que en Franco pegant el seu colp d’estat el 1936), demana al Govern de Palma que el coneixement de l’idioma català deixi de ser obligatori per als treballadors públics que en depenen.

Justament a un lloc com Eivissa, l’illa de Balears on el català està pitjor socialment (només el nom de l’illa escrit en català ja és tabú en determinats àmbits) i la població catalanoparlant s’ha convertit en una mena de «ghetto» o reserva índia que cal apuntalar mínimament (potser ara mateix, a força de rebre contínuament immigració a causa d’una economia fortament turistitzada, sembla que només una de cada cinc persones que hi resideixen sap expressar-se en català), la nostra classe governant, com un llop encarregat de guardar un galliner, va i ens remata, ens deixa als peus dels cavalls de tal manera que l’oficialitat del català, a l’àmbit del Consell d’Eivissa, queda buidada de contingut, si fa no fa talment com el caràcter de parc natural que tenen ses Salines, que estan declarades parc natural però a la pràctica hi ha uns abusos a la zona que fan que no ho siguin. En un cas i l’altre, com en tants a Eivissa, és l’imperi de la llei del més fort.

La imposició del català, durant segles l’única llengua parlada per la gent que hi ha viscut (si més no l’única coneguda per la immensa majoria de la població), és presentada/percebuda des d’un punt de vista políticament correcte com a una injustícia i en canvi no així les imposicions per una part del castellà a partir de la invasió borbònica del 1715 (i que ara es concreta molt especialment a l’article 3.1 de la constitució) i, per l’altra tot i que en menor mesura, de l’anglès a partir del segle XX, aquest darrer sense figurar escrit enlloc que siga oficial. Comença a ser habitual escriure o emetre oralment missatges en bilingüe castellà-anglès (i a voltes també alemany, francès o italià) quan cap de les dues llengües és històrica. I els membres de la comunitat catalanoparlant, cada volta exercint més el paper d’estrangers a casa.

Què hem de fer davant tot això més enllà d’emetre comunicats de protesta?n

Suscríbete para seguir leyendo