Eivissa: Estat lliure associat a Europa? (Bernat JOAN I MARÍ /dirigent d?ERC)

He llegit fa poc el magnífic llibre de Josep Massot i Muntaner, publicat per l’editorial més vella d’Europa (més de cinc-cents anys, que aviat s’és dit!): la de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, sobre la guerra civil a Menorca. En aquest estudi de l’erudit historiador marratxiner, s’hi aprecia ben clarament que Menorca va romandre durant tant de temps republicana perquè el bàndol franquista recelava d’una possible ajuda italiana per conquerir-la per als rebels (tal i com havia passat a la resta de les illes Balears). Els franquistes pensaven, ben seriosament, que, segons com anassin les coses, es podien trobar que les illes Balears acabassin sota sobirania italiana (pensada que ja havia tengut abans en Joan March, però que l’havia descartada per donar suport a l’alçament de la generaleria africanista). La inviolabilitat de les fronteres, per tant, abans de la II Guerra Mundial, ja se sustentava sobre un tel tan fi com el patriotisme dels que posteriorment es reclamaven com a més patriotes.
Menorca era central, per tant, durant la guerra del 36-39 del segle passat. I crec que ho continua sent ara. De la mateixa manera que pens que, durant llargues etapes històriques (i potser ara som al començament d’una), ho ha sét Eivissa. L’etapa púnica, a Eivissa, es prolonga durant segles, perquè Eivissa era central. I per això es va poder permetre el luxe de no fer part directament de l’Imperi Romà. Així mateix, els eivissencs no vàrem pair gaire bé les disposicions del Decret de Nova Planta que se’ns va aplicar, i intentàrem que algun imperi més civilitzat que no l’espanyol tingués pietat dels nostres pobres ossos: l’imperi britànic o l’imperi austro-hongarès ja ens haurien fet servei. Però la Història no va anar per aquí.
Ara tenim una nova oportunitat d’or, per ser centrals i per canviar radicalment la nostra composició política (d’acord amb la composició social i econòmica que ja s’ha modificat; la política, ja se sap, sempre va per darrere). Eivissa constitueix un petit enclavament cosmopolita, amb una societat molt diversa, que podria constituir un laboratori gairebé perfecte per a grans projectes que s’hagin de desenvolupar en el si de la Unió Europea. Ara Ramon Tremosa, candidat de CIU a les eleccions al Parlament europeu, ha descobert que les Illes Balears estaríem molt millor sent un land d’Alemanya que no florint-nos sota sobirania espanyola. Té tota la raó del món. Ja ho havien descobert abans un parell de diputats de Hesse, que així ho varen proposar fa cinc o sis anys. En el seu moment, vaig aprofitar per donar-los la raó des d’aquesta mateixa tribuna, si la memòria no em falla estrepitosament. Però tot plegat només té sentit, precisament, a l’espera de la consolidació d’Europa com un projecte polític sòlid, amb contingut i realment superador dels estats que integren avui la Unió Europea. Europa, com ja proposaven els pares fundadors, constitueix una sortida al mar per a tants conflictes no resolts –molts d’ells de caire nacional – que encara queden ben vius entre nosaltres.
I, en el context d’una Europa realment unida, que hi hagi vint-i-set estats o que n’hi hagi trenta-cinc constitueix una contingència sense gaire importància. Com tampoc no en té gaire la grandària dels estats. Avui hi tenim macroestats com França, Alemanya o la pròpia Espanya al costat d’estats com Luxemburg, Malta o Xipre, més comparables a Eivissa que no als tres primers que hem esmentat. Cap dels petits estats, emperò, no presenta la varietat social que hom pot observar a l’illa d’Eivissa: hi tenim europeus de diverses nacionalitats (i comparteixen residència entre nosaltres persones de l’Europa de la «primera velocitat» i d’altres dels nous països de la Unió Europea), immigrants de procedències diverses (membres també de diferents onades migratòries, de característiques molt diferents), i una societat que es debat entre la possibilitat de viure en compartiments estancs i la necessitat de generar àmbits de cohesió social mínima necessària.
Vivim, a petita escala, debats profundament europeus. I hem d’intentar resoldre’ls, moltes vegades, sense els instruments necessaris per sortir-nos-en en les millors condicions. Podríem acceptar, idò, de constituir una mena de laboratori sociològic per a la futura Europa realment unida, a canvi del suport europeu per convertir-nos en un Estat lliure associat a la Unió Europea. De dimensions petites, certament. A hores d’ara, veig aquest projecte molt més realista i factible que no el de convertir-nos en un nou land d’Alemanya. I molt millor que el d’haver continuar patint per si l’Estat (espanyol) amollarà un parell més de centenars d’euros o no, per fer front als projectes (més nombrosos i més cars) que té el nostre govern (el de les Balears), per millorar les condicions de vida de la nostra gent, de tota la nostra gent.