Habilitats lingüístiques per millorar la sanitat (Esperança MARÍ / Diputada d´ExC)

És sorprenent tot el rebombori que s´ha organitzat al voltant del decret pel qual el personal sanitari haurà de tenir uns certs coneixements de llengua catalana per exercir a les Balears. Tot sigui dit de passada, es donen totes les facilitats perquè el personal sanitari pugui adquirir la seua acreditació de coneixements i tres anys per preparar-se. Així mateix, es demanen uns nivells molt bàsics, infinitament inferiors als que s´exigeixen a d´altres llocs amb dues llengües oficials: certificat B per a metges i personal d´infermeria, i certificat A per a la resta del personal. Si algú troba inacceptables aquestes condicions, no és per raons que tenguin a veure amb la professió, sinó per interferència política.
El personal sanitari ha de conèixer la llengua catalana, no per cap tipus de caprici governamental, sinó per una qüestió molt més simple: per pura professionalitat. En un lloc com les illes Balears, on hi ha dues llengües oficials (una de les quals ho és perquè és la pròpia de la comunitat autònoma, segons estableix l´Estatut d´Autonomia), cap membre del personal sanitari, des del meu punt de vista, no es pot permetre el luxe de mantenir-se unilingüe en castellà. I no per cap qüestió política o cultural, hi insistesc, sinó per una qüestió de professionalitat. Els casos més flagrants d´assistència inadequada per desconeixement del català per part del facultatiu de torn han saltat a la premsa i no fa falta que ara hi abundi en aquest article. Però no puc deixar de referir-me a les moltes ocasions en què determinades persones (especialment majors) no segueixen de manera adequada un tractament perquè qui els el prescriu no els sap explicar en la seua llengua com han de seguir-lo. Pensem que una persona que pateix una malaltia, o que no es troba bé en un moment determinat, no es troba en condicions, de vegades, de seguir unes certes instruccions en una llengua que no sigui la pròpia. En aquests casos, si la persona que l´atén no sap català, es poden produir deficiències en l´assistència mèdica. Seria un error donar per suposat que totes les persones de les Illes Balears dominen el castellà amb prou fluïdesa com per entendre diagnòstics d´una certa complexitat. Fins i tot hi ha gent (encara que a alguns hispanoparlants recalcitrants els costi d´entendre) que no parlen ni entenen bé la llengua oficial de l´Estat.
D´altra banda, també forma part de la professionalitat el benestar dels malalts a l´hora de ser atesos. Es tracta d´una qüestió estrictament psicològica, però que sovent té a veure amb la recuperació més o menys ràpida d´una persona que pateix una malaltia. Per això, les persones que treballen a l´àrea de sanitat han de desenvolupar tota una sèrie d´habilitats personals que contribueixin a fer més agradable l´estada a l´hospital o el pas per la consulta. Lliguem això amb dos fets més, que són elementals: els catalanoparlants tenim uns drets com a ciutadans (i uns drets per una part de la població impliquen, automàticament, uns deures per a una altra) i el català és oficial a les illes Balears (vegi´s l´Estatut d´autonomia de la nostra comunitat autònoma). Si, en ser assistits com a pacients, ens trobam amb metges o amb personal sanitari que desconeix la llengua catalana, s´estan conculcant els nostres drets lingüístics, s´està fent cas omís de l´Estatut d´autonomia... i, cosa que encara és molt més greu, s´està afectant psicològicament els pacients. I això forma també part de la qüestió de la professionalitat. De vegades, aquest savoir faire parteix d´una simple salutació. Dir «bon dia!, com vos trobau?» pot ser suficient, encara que el metge no parli català, per establir un contacte més humà, més directe i personal. Per promoure uns mínims d´empatia amb el pacient, a través del reconeixement de la persona, en tant que parlant d´una llengua determinada. Per això pens que hi ha algunes fórmules que no costaria gaire conèixer en alemany, en àrab o en italià, de manera generalitzada, per establir aquesta proximmitat.
I, encara, una consideració final: els sanitaris que treballen a la sanitat pública de les illes Balears formen part de la funció pública de la nostra comunitat autònoma. Són servidors públics. Per tant, no s´entén que puguin voler resistir-se al coneixement, tan acurat com sigui possible, de les dues llengües oficials. Com pot pensar ni per un moment, un servidor públic d´Eivissa, de Formentera o de Mallorca que pot exercir a les nostres illes amb el mateix bagatge lingüístic que si exercís a Càceres, a Burgos o a Segòvia?