Hi ha personatges ben destacats en diverses rames de les arts que tenen arrels eivissenques, però que el gran públic no sap d’aquestes relacions amb Ibiza. En un repàs ràpid surten els noms, entre altres, del periodista Gabriel Fuster Mayans, Gafim, personatge ben influent de la societat mallorquina de la postguerra, que tenia la mare eivissenca. També era eivissenca la mare del poeta d’avantguarda Sebastià Sánchez-Juan, que destacà entre els futuristes catalans. També el tenor Plácido Domingo té pregones arrels eivissenques. Avui ens detendrem en Miquel Àngel Colomar Moyà, periodista, poeta i crític d’art.

Miquel Àngel Colomar Moyà havia nascut a Palma el 1903, d’on era natural la seua mare, Isabel Moyà Palmer. El pare era Miquel Colomar Puget. Els Colomar era una família de tradició marinera i l’avi del protagonista d’avui era Antoni J. Colomar Torres (1801-1874), pilot d’altura i que el 1824 comandava el bergantí ‘Siete Hermanos’, amb patent de cors. Aquest és el corsari que tanca la llista dels corsaris eivissencs de la llista d’Isidor Macabich en la seua obra sobre el corsarisme. Era casat amb Elisabet Pavies Ferrer, també de família marinera. Aquesta activitat sembla que deixà bons rèdits, ja que Joan Planells Ripoll diu que Colomar Torres «adquirí una bona part de les finques expropiades a les monges de clausura i s’apuntà a la llista d’hisendats vilers».

Miquel Àngel va cursar els estudis de batxillerat a Ibiza, on durant molts d’anys residiren els seus pares. El seu pare, Miquel Colomar Puget, el trobam els últims anys del segle XIX com a propietari d’una botiga que venia articles ben diversos, com ventalls, cinturons per a dones, umbrel·les, etc. I en temporades, juguerois. Era una espècie de basar que es trobava a la cantonada de la plaça de Sant Elm, 11, cantonada amb el número 1 del carrer de la Sèquia. Aquestos dos carrers ara són de Josep Verdera i d’Emili Pou, al nucli de la Marina.

Més endavant, Colomar Puget el trobam d’empleat municipal com a administrador dels impostos de consums. Després passà el protagonista a cursar els estudis de comerç a Palma (1920-24). Encara no tenia 18 anys i trobant-se a Palma, exercia de corresponsal del periòdic eivissenc El Resumen. Més endavant passà a corresponsal de La Voz de Ibiza. Durant les seues estades a Ibiza feia de corresponsal de la revista Baleares. Moltes d’aquestes cròniques tenien com a tema preferent els costums tradicionals d’Ibiza. La seua opinió sobre aquestos costums el va enfrontar amb Isidor Macabich i després de la Guerra Civil, va rompre tota relació amb Ibiza. Ja sabem: els ucs, el festeig, la indumentària de la dona... que no agradaven a un jove cosmopolita i d’idees molt avançades per aquells anys.L’amistat amb ‘Gafim’ i Rosselló-Pòrcel

Entre 1921 i 1936 Colomar fou el responsable de la secció de literatura de l’influent diari mallorquí El Día. Colomar va tenir sempre una bona amistat amb Gabriel Fuster Mayans, sembla que aquesta amistat venia de les trobades que feren els dos en els estius eivissencs. Amistat a la qual s’uní Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Gabriel Alomar, poeta que va rompre amb l’estètica de l’Escola Mallorquina, va intentar que l’avantguardisme plàstic i literari arrelàs a Mallorca i Colomar l’ajudà en aquesta tasca. L’amistat entre els dos es posa de manifest quan el setembre de 1935 Colomar es casà a l’església de Sant Francesc de Palma, amb Pepita Miró Mulet, i un dels testimonis per part de Colomar fou Gabriel Alomar, que en aquell temps havia cessat com ambaixador d’Espanya a Itàlia.

Aquest període de la II República és quan Colomar va publicar els seus millors poemes, alguns d’ells en llengua catalana, per influència del seu amic Rosselló-Pòrcel, però sempre intentant acostar-se a les tècniques d’avantguarda que tan de moda es trobaven a Europa. El podem adscriure en el moviment ultraista, que tímidament va intentar arrelar a Mallorca.

Maldecaps

Durant la II República Colomar fou funcionari de l’Ajuntament de Palma i va ser secretari personal de l’alcalde Emili Darder, cosa que li causà grans maldecaps, posteriorment.

En esclatar la Guerra Civil va ser empresonat a Can Mir, situació que no es va resoldre fins a 1942, però durant lustres hagué de deixar el periodisme i guanyar-se la vida treballant d’administratiu d’una indústria lletera. A partir de la segona meitat dels anys cinquanta tornà al periodisme d’una manera tímida, primer com a cronista taurí i després com a crític d’art i literari, amagant moltes de vegades la seua personalitat sota pseudònims diversos com ‘Apeles de Atalis’.

Els anys seixanta, Colomar va recuperar la seua fama de crític literari i artístic i millorà la seua situació personal i professional. També sembla que es va regraciar amb Ibiza, que visità de nou amb motiu de la Biennal Universitària d’Art, el 1966, com a crític del periòdic Última Hora. Més endavant va ser convidat a donar una conferència sobre art en el Museu d’Art Contemporani d’Ibiza, aleshores recent creat.