La manca d´aliments era general a tot Espanya i notícies del moment, deien que davant l´absència i la carestia de la carn existent, s´havia pensat importar bous des de l´Uruguai. Com a prova, s´organitzà una expedició amb 100 animals, dels quals únicament n´arribaren vius 29 a Barcelona. La resta havia mort pel camí i els que desembarcaren, ho feren en un estat lamentable. Barcelona fou una ciutat molt castigada per l´epidèmia i les notícies parlaven que en un sol dia hi hagué 125 defuncions. Com que no hi havia fèretres suficients, els fusters feien caixes i els familiars transportaven el morts al cementeri ja que els cotxes mortuoris trigaven dos dies a poder realitzar el servei.

El desabastament del mercat tenia diverses causes. Una ja apuntada, era que l´escassetat d´aliments era general i mercats com el de Palma i Barcelona reclamaven amb insistència productes que pagaven a bon preu i els comerciants procuraven embarcar tot el que podien. Una altra causa i no gens important, era que molt dels agricultors també es trobaven afectats per la malaltia i no podien realitzar les feines del camp ni dur els productes a la plaça. El novembre de 1918 fou un mes tempestuós, i no hi havia carn ni ous a la plaça. Hi va haver baralles a la plaça per aconseguir qualsevol producte i els municipals hagueren de posar ordre fent que els compradors mantenguessin una filera. La situació era tan desesperada que l´alcalde accidental, Josep Ferrer Hernández envià un policia municipal acompanyat d´un guàrdia civil a comprar ous a cases pageses.

Sembla que la iniciativa no va obtenir tot el resultat esperat. Tot seguit va publicar un ban en el qual reclamava que tots els posseïdors de gallines i pollastres els portessin al magatzem municipal obert a l´efecte vora el Pavelló Serra, a s´Alamera. La gallina es pagaria a una pesseta la terça i el pollastre a 85 cèntims. Aquestos animals s´havien de destinar als malalts. Els policies municipals foren els encarregats de confiscar tot animal de ploma que trobassin en la via pública o en galliners situats en llocs públics.

Manca d´aliments a la ciutat

Diverses persones benestants col·laboraren amb l´aportació de productes per als més necessitats i així queda constància que l´hisendat Joan Palau Sorà, amb importants finques al pla de Sant Jordi, donà en successives donacions, aus de corral per distribuir entre famílies de malalts. La senyora Catalina Riera, viuda de l´empresari i navilier Josep Roig Pijoan, va aportar la quantitat de 500 pessetes per repartir entre els més necessitats.

Abel Matutes Torres també aportà diverses quantitats de diners, però era més d´alabar, quan un dia en veure que la manca d´ous i carn era general en el mercat, es traslladà a Santa Gertrudis de Fruitera per comprar aquestos productes per als necessitats. Recordem que en aquell poble posseïa la hisenda de Ca na Pujoleta, una de les més grans del poble. Aportà 500 parells d´ous i un nombre considerable d´aus per a venda en el mercat; els diners obtenguts de la venda els destinà a socórrer els més pobres. També ordenà als comerciants que li feien de corresponsals als diferents pobles que compressin tots els aliments possibles i posar-los a disposició del mercat.

Els comerciants demanaven desesperadament als seus proveïdors de la Península que els subministrassin pots de llet condensada.

El comerciant Josep Tarrés, que disposava d´un dels pocs cotxes existents a l´illa, el posà a disposició de la Junta de Caritat i el metge Abrines va poder consultes a Sant Antoni de Portmany i a Santa Eulària des Riu, poblacions on l´epidèmia també atacava molt fort.

Si la comissió havia repartit una important quantitat de diners fruit de la subscripció popular en el barri de sa Penya, aquest repartiment passà després al districte segon de la ciutat, que en aquell moment rebia el nom de districte del Casino i que corresponia al barri de la Marina. La comissió havia augmentat amb la incorporació d´Eustaqui Ros i Francesc Vilàs.

La majoria dels morts eren gent anònima, però alguns dels afectats eren persones ben conegudes. Totes les famílies recorden encara algun mort a causa de l´epidèmia. Així, a més del maquinista Manuel Guasch, que ja apuntàrem que havia mort a Barcelona, altres coneguts són, per exemple, Sebastiana Ros Torres, el director de Diario de Ibiza Ernest Fajarnés Ramon, el carnisser Ròmul Escanellas Viñas, Maria Redolat Juan, el comerciant Vicent Escandell Escandell, Apolònia Furió Lanuza... A València moriren els germans Isabel i Joan Planells Adrover i a Palma el sacerdot Joan Bonet Ferrer, que s´havia ordenat dos anys abans i era fill d´un conegut selleter. El batalló de caçadors de guarnició al Castell també fou molt afectat i així una gasetilla diu que de 46 malalts que es trobaven internats a l´hospital cívico-militar, la majoria eren soldats. Cal pensar que eren persones que no tenia família i l´hospital era l´únic lloc on podien tenir cura d´ells.

L´actuació del mossènyer de Sant Antoni

Sant Antoni de Portmany fou, juntament amb Vila, un dels llocs on més fort atacà la grip. El metge titular del poble, Pasqual Andreu, també va caure malalt de gravetat i hagueren de recórrer, quan fou possible, als metges de Vila. En aquell poble en l´ajuda als malalts i a les famílies va destacar la figura de Bartomeu Ribes Ferrer, per tots conegut com mossènyer Mico, que havia estat designat regent de la parròquia el 1917. Assistia els malalts, traginava feixos de llenya de bosc, amb herbes aromàtiques per cremar dins del poble, i purificar l´aire, ajudava en l´alimentació dels malalts... Una crònica deia que havia emprat tots els seus estalvis per socórrer els més necessitats i que després demanava que les famílies benestants també col·laborassin econòmicament. Fa més de trenta anys Marià Torres ja va glossar la tasca d´aquest capellà i deia que el poble li donà el tractament de sant home a causa de la seua disposició cap al poble.

Si al començament de l´epidèmia els pagesos i comerciants procuraven vendre tots els productes que es poguessin als marcats mallorquins i barcelonins, que pagaven molt bons preus, quan la pandèmia s´intensificà i les necessitats dels eivissencs eren més que evidents, tots els productes que hi havia es dedicaren a atendre els malalts de l´illa i cessaren les exportacions. Les recol·lectes dineràries, l´intercanvi de productes i tot el que es pogué fer mostren una societat solidària, ja que totes les famílies tenien algun mort de grip. Al cap d´uns anys, un periodista apuntava que el 1918 hi hagué més víctimes d´inanició que de la pròpia grip.