Sols de veure o sentir l´apel·latiu juràssic, l´imaginari ens porta a boscos de falgueres i molses amb dinosaures pasturant per tot arreu. Però durant el Mesozoic no sols hi havia dinosaures, tant o més interessant és el que hi havia dins el mar. Sobretot per a Eivissa, ja que molts dels materials que avui configuren la nostra terra ferma es varen formar en el mar mesozoic, arrossegant amb la seva deposició els organismes marins que en aquell moment poblaven els mars, i que avui ens els retorna la roca en forma de fòssil. Un gran tresor, que com el Sant Grial d´Indiana Jones, ara podem anar a buscar en la nostra particular descoberta del passat.

Steven Spielberg és possiblement qui més ha fet per la paleontologia sense ser paleontòleg. Ens ha familiaritzat amb el món dels fòssils com si es tractessin d´una realitat quotidiana, ens ha estimulat la curiositat per saber-ne més de faunes extingides i ecosistemes del passat. Actualment no és estrany que algú s´apunti a una ruta turística per observar i apreciar petjades de dinosaure o altres jaciments fossilífers. Sense anar més lluny, abans de la reforma del moll d´Eivissa tots admiràvem l´ammonit que hi havia a la roca del paviment just davant la porta del que havia estat el bar de can Garroves.

Ara que ja no passejam buscant l´ammonit de can Garroves, tenim una nova oportunitat de viure l´excitació de la descoberta d´un fòssil, amb tot el misteri que implica voler-ne saber més d´aquest testimoni de vida. Ho podem fer en una excursió on el risc i l´aventura ens faran sentir com un Indiana Jones a lo pagès. Es tracta d´anar a sa Cala de ses Illetes de Porroig per tal de trobar un gran banc d´ostres i rudistes mesozoics fossilitzat. Uns organismes que van viure ara fa uns 100 milions d´anys.

Des dels anys setanta, de tant en tant, vaig a visitar ses Illetes de Porroig, situades davant sa Punta de ses Illetes, just on s´acaba la badia de Porroig per la banda Nord. Allí, a sa Cala de ses Illetes, sempre hi ha hagut unes cases de barca. Un lloc al qual -com tot accés a la mar, i segons la norma de salvament marítim- s´hi hauria de poder accedir caminant des del camí general. Temps enrere deixava el cotxe al camí que va a Porroig i anava per un caminoi que passava per darrera Ca na Sílvia. Fa uns anys aquest camí va quedar tallat (legalment? il·legalment?) per l´enjardinat i vallat dels xalets de la zona; i ara, a més, hi ha cans de vigilància, entre altres mesures.

Malgrat les dificultats, enguany he tornat a fer-hi una visita ja que no podem perdre el patrimoni natural que s´amaga entre les roques del penya-segat que hi ha entre sa Punta de ses Illetes i es Torrent.

Aquí s´hi troba un tresor geològic inesperat, un jaciment fossilífer extraordinari a tocar de la mà, quasi com una ofrena que ens fa la roca aspre i eixuta. Fàcil d´observar, fàcil d´interpretar, hauria de ser un lloc on hi anessin tots els batxillers d´Eivissa, ja que ens posa al davant dels ulls allò que en els llibres no sempre és fàcil d´entendre. Amb la possibilitat, a més, de fer unes deduccions i especulacions que de segur que estimularan la ment de tot aficionat a la ciència. És una descoberta en un indret on també necessitarem tenir bones habilitats físiques (n´Indiana Jones sempre està en condicions per posar a prova el seu físic). I amb el premi final d´una cabussada dins l´aigua cristal·lina que ens ofereix sa Cala de ses Illetes.

Per iniciar la descoberta situeu-vos a la Punta de ses Illetes i avanceu per sobre els blocs i còdols uns 50 metres en direcció a es Torrent. El penya-segat està format per una alternança de lutites grogoses i capes carbonàtiques més resistents, que forma arestes i proporciona els nombrosos blocs que cauen arran de mar. Els fòssils estan inclosos a la roca argilosa de color groc.

En una roca sedimentària els colors vermellosos indiquen una bona oxigenació durant la deposició, o sigui aèria. Mentre que els grocs i grisos ens indiquen una deposició subaquàtica. Els tons grisos i blavosos generalment indiquen aigües profundes on no arriba l´oxigen. Per tant el groc és el to que adquireix el sediment quan té una certa aportació d´oxigen, però menys que en l´ambient terrestre. Conseqüentment, els fòssils que trobarem pertanyen a organismes marins, però no de grans profunditats, sinó de plataforma continental,on hi ha una bona aportació d´oxigen i s´hi pot sustentar una elevada biodiversitat. Ecosistemes on la complexitat ecològica sol ser molt elevada.

El nostre jaciment correspon al que es denomina una fauna de rudistes, un conjunt d´organismes bentònics que constituïen una mena d´escull com els actuals esculls coral·lins, ocupant un lloc i un nínxol ecològic similar, però l´organisme principal no era un corall sinó un mol·lusc bivalve denominat rudista. Un ecosistema del fons del mar a mig camí del que seria actualment un banc d´ostres i un escull organogen.

Orígens molt diferents

Els rudistes o hipurites es varen estendre durant el Juràssic per tots els mars fins el final del Cretaci, moment en el qual, com molts altres organismes, es varen extingir, en una de les grans extincions que ha patit el Planeta. Estaven formats per dos conquilles (bivalves) molt diferents, la més gran es fixava al fons i creixia desmesuradament com un corn retorçat i enrotllat, freqüentment amb deformacions ja que s´adaptava a la forma del substrat. La closca més petita era plana i encaixava amb unes dents gruixudes com una tapadora per tancar. Les closques permetien que circulés corrent d´aigua per tal de filtrar-la i alimentar-se de plàncton, igual que les ostres i els coralls actuals.

Vet aquí un exemple de confluència adaptativa. Un fenomen freqüent en el procés evolutiu. Organismes d´orígens molt diferents, coralls i rudistes, responen amb adaptacions similars davant d´una mateixa pressió ecològica. I davant l´oportunitat d´explotar un mateix nínxol ecològic acaben fent la mateixa funció: esculls de plataforma continental en aigües netes i càlides, davant la línia de costa, que freqüentment ajuden a transformar i modificar, ja que amorteixen l´energia de l´onatge.

Amb el que sabem actualment del rudistes, i a la vista de jaciment, quantes més coses no deduirem!

Sols una advertència final. Els fòssils són part del patrimoni natural, són elements que gaudeixen de protecció explícita amb lleis i normatives que en prohibeixen la seva extracció. No es poden agafar, desenterrar, modificar ni malmetre. Però per gaudir d´ells no és necessari fer res de tot això, basta amb observar-los, fotografiar-los si voleu, entendre el context en el que els trobem per tal de deduir-ne la seva existència. Això és molt més estimulant que posseir-ne un tros abandonat a un calaix.