El tècnic de so comprova en la pantalla de l´ordinador que la sintonia d´entrada està arribant als 30 segons i es torna cap als conductors del programa per recordar-los que estiguin pendents de l´escaleta. Estan a punt de començar l´enregistrament d´un programa de ràdio. «Estau preparats?», pregunta Vicenç; «No!», contesten entre nerviosos i excitats Esther, Aimar i Joele. Només Marc, el tècnic, sembla mantenir la calma mentre baixa la música amb la mà esquerra i assenyala Joele amb la dreta, amb un gest clàssic dels tècnics de so però que per a ell és nou; tan nou com que l´acaba d´improvisar.

L´estudi de ràdio on es grava aquest programa està situat al primer pis del Col·legi Públic s´Olivera de Puig d´en Valls i tant el tècnic com els productors tenen onze anys. Vicenç Serra és l´únic adult, el professor que imparteix el taller de ràdio als seus alumnes de sisè de primària. Els quatre alumnes, periodistes radiofònics per un dia, comparteixen un taulell en el qual hi ha tres micros i una taula de so. El tècnic s´ocupa també de l´ordinador situat en una taula auxiliar, des d´on punxa la música i grava el programa. I com els grans programes en directe, aquest es grava amb públic: quatre companys que assisteixen amb interès al desenvolupament del programa.

En Marc té la mà en l´aire, preparat per donar l´entrada a Joele però ella encara té temps de preguntar, mirant Vicenç, el professor: «El meu és aquest, no?». Aquest es porta la mà als llavis en senyal de silenci alhora que el tècnic baixa definitivament el seu dit índex i treu la música. «Hola bon dia! -encerta a dir, just a temps-aquest programa es diu ´El Cotilló´ i farem acudits, preguntes als boixos i unes quantes cançons».

Joele serà la conductora del programa i la seua és la tasca d´explicar els continguts i presentar als seus companys. Després de la seua primera intervenció, i abans de donar pas a les diferents seccions del programa, sona de nou la música i, després de comprovar que tots els micros estan ´baixats´, Vicenç diu: «Podeu parlar». I com si en comptes de 30 segons portessin tres anys sense poder parlar, els tres locutors salten atropellats com un ressort per aclarir els seus últims dubtes sobre l´escaleta. Estan més excitats que nerviosos; s´acaben d´adonar que el temps a la ràdio passa molt de pressa i que, després de setmanes de preparació, tot allò que havien escrit es llegeix molt ràpid. I, a més, ballen, ballen tota l´estona. Sobretot Joele, en el doble paper de conductora del programa i animadora del públic.

Aimar demana a Vicenç que es posi davant d´ell. «És que em fan riure», assegura. Professor i companys aprofiten per dir-los que estiguin tranquils que ho estan fent molt bé. Joele s´oblida que porta els cascos posats, crida i no escolta al Marc. «Què?», pregunta, «que quan arribi a 2:30 baix la música», insisteix el tècnic. «Bé, concentrats», controla Vicenç.

És el torn d´Esther, que presenta la seua secció i punxa des del seu mòbil, connectat a la taula, les entrevistes que ha realitzat als seus companys durant les hores de l´esbarjo. Són 45 segons en què descobrim què és l´amistat per a alguns dels alumnes més petits de S´Olivera o què els agrada més la pizza.

Després dels testimonis, puja de nou la música. Marc segueix mantenint la calma entre l´agitació dels seus companys i reparteix consells mentre es concentra en la taula de so i en l´ordinador. Quan confirma que està tot bé, puja una mica la música i respira fons.

«Des de petit escoltava els 40 Principals i em flipava (sic) el que feien els tècnics -explica Marc- així que quan vam fer els grups tenia clar de què em volia encarregar». El jove tècnic, que improvisa els senyals per fer-se entendre pels seus companys, assegura que la feina «és una mica embolicada perquè són moltes coses i mai estàs quiet» i que li és igual que no se l´escolti perquè té clar que «ser el tècnic té molt de mèrit».

Joele segueix ballant i animant els seus companys. «Mig minut», últims consells. Arriba el torn d´Aimar i la seua secció d´acudits. Després, el primer mira al seu professor i arronsa les espatlles. No ha entès l´acudit que ell mateix acaba d´explicar; però Vicenç l´anima amb gestos a seguir. Cal ser una mica més adult per entendre aquest acudit, millor que s´hagi confós mentre l´explicava i que no s´hagi entès res.

Aimar acaba una mica amoïnat i s´oblida del comiat que tenia preparat, de manera que ja de nou amb els micros en ´mute´ reorganitzen l´escaleta perquè el pugui llegir una mica més endavant.

Cada un dels grups de quatre en què s´ha dividit la classe per realitzar aquest taller de ràdio han decidit la seua escaleta i els continguts, i ells ha apostat fort per la música, així que després dels acudits d´Aimar, Joele presenta la cançó ´Easy Love´, de Segala, un tema que es un «pelotazo» d´un estil musical anomenat tropical house i que sampleja el mític ´ABC´ de The Jackson Five. Mentre els dos adults que en aquell moment estan a l´aula reconeixeran al finalitzar la gravació que no havien sentit mai aquell tema (ni la cançó ni l´estil), però els vuit alumnes que hi ha a l´aula se saben la música, la lletra i la coreografia. ´Youtube rules´.

S´acosta el moment del comiat. A Aimar li poden els nervis i repeteix la frase que acaba de dir la seua companya. Joele dóna pas a Esther: «Vols dir alguna cosa Esther?». Esther està en blanc, somriu, mira el guió però no hi ha res escrit, somriu, encara en silenci. Descobreixen tots llavors el llarg que es fa el silenci a la ràdio. «Gràcies ... per escoltar-nos?». Ha estat més una pregunta dirigida als seus companys que un comiat en sí, però s´ha trencat el silenci que era el més important.

Puja de nou la música; Marc es concentra perquè encara ha de deixar durant el temps acordat la sintonia i tancar el programa de gravació. Els altres respiren tranquils, gairebé es diria que alleujats.

En acabar el programa, Esther reconeix que estava molt nerviosa. Ha preparat les entrevistes durant un mes i li ha semblat fàcil, tot i que, reconeix ara, que el difícil de veritat és improvisar: «No sabia què dir per acomiadar-me!».

Joele afirma ara que estava molt nerviosa, però que li ha semblat fàcil i sobretot divertit. En això, coincideixen tots. Tot i els nervis, tots pensen ja en preparar i enregistrar el seu pròxim programa.