La fuita era l´acció que realitzava una parella que per diverses raons no podia veure complit el seu desig de continuar junts una relació amorosa i, per forçar el consentiment dels pares, decidia fugir. Per consumar la fuita, l´al·lota abandonava d´amagat la casa paterna a requeriment d´un jove i perquè no hi hagués cap deshonor per a l´al·lota i també per a la seua família, aquesta era conduïda a la casa d´un familiar del pretendent, preferentment, on tenien cura de l´honor de l´al·lota. Aquesta mateixa família era l´encarregada d´avisar la família que l´al·lota es trobava perfectament de salut i que era custodiada en un lloc segur.
Aquest fet, que tenia dins de la nostra societat unes connotacions de valentia i de decisió, feia que la família de l´al·lota hagués d´acceptar la determinació que ella havia pres i procurava accelerar el futur matrimoni. Però no sempre la fuita acabava en matrimoni, ja que moltes de vegades la jove es repensava la decisió i rompia el compromís. Però com que no havien consumat l´acte, la fuita no significava cap deshonor per a l´al·lota.
Algunes vegades també els mateixos pares fomentaven la fuita per tal de fer decidir una al·lota indecisa davant d´un pretendent interessant als ulls dels pares.
Macabich en la seua extraordinària obra dóna tres motius pels quals es podia produir una fuita. En primer lloc, apunta la diferència social entre els nuvis; el nuvi és de posició econòmica més baixa i tem que la família de la núvia mostri una oposició frontal al matrimoni. Una altra causa era l´oposició de la família de la núvia per algun motiu de caràcter personal o social i, l´última, és la inseguretat que té el nuvi, que si el festeig s´allargàs en el temps, la núvia es repensaria l´interès cap al pretendent. A tot això cal afegir que algunes de les fuites eren un acte irreflexiu d´una parella massa jove, que per mimetisme d´altres fuites, també volien fer una cosa semblant.
També es pot apuntar que per part de la núvia i tal vegada a suggeriment de la seua família, es fomentava la fuita davant d´un bon partit i d´una ocasió que podria escapar-se.
Vegem ara el tractament que han donat alguns estudiosos del costumisme pitiús a aquest assumpte. L´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria en la seua monumental obra ´Las antiguas Pythiusas´ (1886), explica el festeig que es realitzava a les cases de camp. Deia que el festeig es feia a la casa de l´al·lota els diumenges, els dies de festa i també, els dijous. Al solpost hi acudien alguns joves, que podien arribar a ser vuit o més, depenent dels atractius de l´al·lota i si n´hi havia més d´una, d´al·lota a la casa. Arribaven els joves d´un en un o en grups de dos o tres.
Festeig per torns
L´al·lota se situava a un extrem del porxo i per torns, els joves s´asseien al seu costat. La resta d´aspirants se situaven a una distància prudencial, però sense perdre de vista el rival i controlant el temps que de manera equitativa s´havien de repartir. En cas que el que festejava s´allargàs més del compte, el que l´havia de rellevar mostrava la seua impaciència bé tossint amb impaciència, bé amb moviments d´inquietud, cada vegada més pronunciats, fins aconseguir que li cedís el cobejat lloc. Si algun dels joves no feia cas als avisos, la cosa podia esdevenir en baralla, però sempre aquesta era una vegada abandonada la casa. En alguns casos la baralla podia tenir conseqüències funestes.
L´Arxiduc apunta que l´al·lota procurava evitar qualsevol cosa que pogués ferir les susceptibilitats dels pretendents i es mostrava igual d´afable amb tots ells, fins i tot quan alguna vegada que festejava amb dos a la vegada, un a cada costat, l´al·lota eivissenca mostrava una extrema habilitat amb un i amb l´altre de manera que ningú se sentís menyspreat.
També s´aprofitava el camí de missa per festejar. De manera correlativa, els joves es posaven al costat de l´al·lota i parlava amb ella el temps que li corresponia; la resta els seguia a una distància prudencial. El festeig s´acabava quan l´al·lota donava la paraula de casament a un jove i es concertava la boda, cosa que es feia patent quan rebia uns anells de promesa i els lluïa en la missa dominical i en les festes, cosa que entenien la resta de pretendents.
Un altre viatger del segle XIX a Eivissa fou el francès Gaston Vuillier, que visità l´illa la tardor de 1889 i va deixar per escrit les seues impressions a l´obra ´Les illes oblidades´, que publicà tres anys després. La part final, dedicada a Ibiza, explica la seua excursió a Santa Eulària i que finalitza amb el relat d´una vetlada que presencià a una casa de camp del poble, a la qual acudí acompanyat del mossènyer del poble, que sembla que era Joan Guasch Ros. Descriu la festa que es desenvolupa i també el festeig, que és descrit amb paraules semblants a les emprades per l´Arxiduc, però hi afegeix el fet de la fuita i el descriu amb paraules com les següents: quan la joveneta ha fixat la seua elecció, està promesa, i el seu rapte té lloc amb el consentiment dels pares, que la condueixen ells mateixos a casa del seu enamorat.
El mestre del poble li va assegurar que a vegades aquest rapte no és consagrat per un matrimoni final. Alguns jovenets, després de nombroses fuites semblants, tornen al domicili, sense que els seus pares trobin res a dir. I això no és obstacle perquè després trobin nous adoradors i es casin. El mateix Vuillier diu que per estudiar més profundament aquestos costums tan peculiars i interessants hauria estat necessària una estada més llarga, però havia de tornar a la ciutat i abandonar l´illa.En un altre capítol veurem altres visions del mateix fet.
