En este curioso capítulo de la brujería, los hombres salían mejor parados que las mujeres al ser considerados sanadores, santones, augures, magos o alquimistas, sin que importara que fueran capaces de conjurar y dominar mágicamente fuerzas sobrenaturales. El dicho catalán «sap més un bruixot que set bruixes» prueba la discriminación que las mujeres sufrían. Fuera como fuese, el hecho es que la Europa medieval y cristiana ya consideró el fenómeno brujeril como herejía y dio con sus oficiantes en la horca y más frecuentemente en la hoguera. Hasta el punto de que la llamada ´caza de brujas´ acabó con más de 400 ejecuciones en Cataluña que era considerada «un cau ple de bruixes». El problema, visto con la perspectiva que tenemos hoy, es que los procesos judiciales incoados contra aquellas desgraciadas mujeres, más que actos de justicia, fueron linchamientos. Afortunadamente, parece que en Ibiza y Formentera el fenómeno no pasó en ningún caso a mayores y quedó relegado al imaginario que ha sobrevivido en la memoria popular y en las rondallas.

Casos

La entrada ´bruixeria´ que Ernest Prats García nos deja en la Enciclopèdia d´Eivissa i Formentera recoge algunos casos que se dieron en nuestras islas y que sacó a la luz don Joan Marí Cardona gracias a que pasaban por el correspondiente registro del tribunal inquisitorial. Se cita, por ejemplo, el caso de Isabet Sala, del quartó de Portmany, a la que su marido denunció como bruja el 1642. Y el de Margarida Rosa Mas, que el 1698 fue investigada por la sospecha que se tuvo de que había aprendido malas artes en Mallorca con una bruja de alto rango conocida como na Tortuga.

En 1741 se dio el caso de unos soldados que intentaron abandonar la isla con la ayuda de un personaje que practicaba magia negra y al que, supuestamente, ayudaba el mismísimo demonio. Y también consta en las crónicas de aquellos años que el 1775 un vecino de la Marina presenció una reunión de brujas a las que, según parece, pudo identificar. La conclusión a la que llegamos es que también en nuestras islas se dieron sucesos que la razón no pudo explicar, pero que se quedaron en ´historias´ que los abuelos utilizaban para entretener a sus nietos en las noches de invierno. Precisamente una de estas fábulas brujeriles me la explicó hace algunos años un payés de Peralta que conocí en el Canal d´en Martí donde tenía barca y varadero. Es como sigue.

«Fa molts i molts anys, tot just al peu del Puig d´en Gat hi vivia un home molt i molt ric, de nom Bartomeu, tan acabalat com descregut i poc amic de capellans, frares i monges. Tenia bones terres a Morna, tres cases, dos pous i tota mena d´animals de treball, dos cavalls, dues eugues, un ase, un corral ple de gallines amb un gall molt ufanós i set quissons que eren els millors caçadors de la contrada. El cas és que, irreligiós com era, mai trepitjava l´església i quan es deixava veure per Sant Carles era per negocis i per jugar-se els sous a la brisca. En més d´una ocasió, mossènyer, al creuar-se amb ell pel carrer, li havia dit que anava per molt mal camí:

- Tomeu, Tomeu, aquest mal costum que teniu de no apareixer per l´església i no complir les vostres obligacions de cristià, qualsevol dia us donarà un disgust.

En Tomeu, però, no en feia ni cas i amb aires de suficiència sempre deia el mateix:

- Primer és l´obligació que la devoció, i jo en tinc moltes d´obligacions!

Mossènyer es mosegava la llengua per no arriar un renec o una sentència, movia el cap en senyal de desaprovació i seguia el seu camí. Fins que un dia en Tomeu descobrí, consternat, a ca seva, que les dos eugues, inexplicablemente, eren mortes a la quadra. Es va emprenyar molt perquè no entenia què havia passat, però com que no podia fer res, ordenà que les enterressin. Una setmama després, passà el mateix amb els dos cavalls que aparegueren a terra desventrats, ben bé com si els hagués atacat un animal salvatge. «Això no pot ser, això és cosa de bruixes!», va pensar en Tomeu. Però com tampoc podia fer res, va dir que els enterressin al costat de les eugues. I no va quedar aquí la cosa perquè, passats dotze dies, totes les gallines del corral eren mortes. Aleshores, en Tomeu ja es va enfurismar de veritat i, convençut com estava que era cosa de bruixes, va cridar a tots els vents perquè el sentissin:

-Maleïdes! No us en sortireu, no senyor! Si torneu a casa us enviaré a l´infern!

Dit i fet. Cada nit restà vigilant, a l´aguait i ben amagat, armat amb una forca de tres puntes. Així passà una setmana sense dormir, fins que a la vuitena nit, tot just quan despuntava l´alba, els seus cans començaren a bordar neguitossos i en Tomeu es posà en guàrdia. Tot seguit, aparegué un ca negre, enorme i d´aspecte amenaçador, que es llançà sobre l´ase -l´únic animal que restava a la quadra- amb intencions prou evidents. En Tomeu li va llançar la forca amb tota la seva força i l´animal, que amb un lladrec esfereïdor es desfé de la forca amb un giravolt, sortí com un llamp cap al bosc i desaparegué en la foscor de la nit. Aquell mateix matí, en fer-se de dia, content com estava en Tomeu d´haver acabat amb la terrible amenaça, se li va ocórrer anar a missa per donar gràcies a tots els sants, però va veure que la gent sortia corrent i esverada de l´església. Uns veïns li digueren que anés a la sagristia. I valgam Déu!, en Tomeu s´endugué una sorpresa que el va deixar horroritzat. Mossènyer era mort al terra i per sobre de la camisa, a l´espatlla, es veien tres taques de sang que guardaven una distància equidistant, la mateixa que tenien les tres pues de la seva forca».