El pla de desenvolupament impulsat del règim franquista que duia el títol de ´25 anys de pau´, va preveure, pel que feia a aeroports i material aeronàutic, una inversió d´uns 70 milions de pessetes per a les obres d´ampliació i millora de l´aeroport des Codolar. La pista s´havia d´allargar fins a 3,300 metres, per tal de permetre l´arribada d´avions reactors.

En aquell moment la planta hotelera eivissenca creixia de manera exponencial i per a l´estiu de 1964 les places hoteleres augmentaren més d´un 30% i per a la següent temporada, l´augment es xifrava en més d´un 80%.

L´estiu de 1964 el turoperador anglès Horizon Holidays va vendre 43.000 estades a Eivissa, totes elles en hotels situats a la badia de Portmany. Aquestos turistes eren transportats en avions Vickers Viscount turbohèlice amb capacitat per a 67 places, que eren de la companyia British United Airways (BUA). Realitzaven dos vols setmanals a Eivissa. Havien de fer una escala a Barcelona, tant a l´anada com a la tornada. Era una escala tècnica, en paraules de la companyia aèria. El vol Londres-Eivissa, incloent l´escala d´una hora a Barcelona, era de 4 hores i 15 minuts. Altres companyies també començaren a operar amb Eivissa.

El motiu d´aquestes escales tècniques a Barcelona o Mallorca dels vols procedents de països europeus amb destinació a Eivissa, era perquè els avions no podien repostar combustible as Codolar, per la qual cosa carregaven combustible en aquestos dos aeroports per poder arribar a Eivissa i tornar a Barcelona o Palma, on tornaven a repostar, i ja poder arribar als seus aeroports de destinació.

Tot això va fer que les forces vives eivissenques demanassin amb insistència que s´obrís al tràfic internacional l´aeroport per evitar escales innecessàries.

D´aquestes escales tècniques, que a vegades també consistien en un canvi d´avió, una d´elles tengué conseqüències funestes: Uns turistes anglesos procedents de Gatwik, el 22 de juny de 1964, a Son Sant Joan canviaren d´avió i abordaren un DC-3 de la companyia Tassa (Trabajos Aéreos del Sahara, SA), amb destinació a Eivissa. Eren 23 passatgers, tots de nacionalitat anglesa. Poc després d´enlairar-se, s´aturà un motor i va voler tornar a Son Sant Joan. No va poder arribar i amarà davant cala Gamba. L´avió quedà surant i unes embarcacions de pescadors properes, posaren en lloc segur els passatgers i la tripulació. Aprofitant que flotà uns cinc minuts, una senyora tornà a entrar a l´avió amb la intenció de recuperar la bossa de mà, moment en què s´enfonsà el DC-3.

El problema del combustible

En aquells moments el combustible arribava a Eivissa en bidons que eren transportats en motovelers.

Campsa havia comprat uns terrenys, pertanyents a la hisenda de Ca na Glàudia, l´any 1956, situats vora la nova central elèctrica que havia construït GESA, empresa filial del l´Institut Nacional d´Indústria (INI). Allí s´havien de situar la factoria i els dipòsits de combustible que el desenvolupament d´Eivissa reclamava.

Per diverses raons, els nous dipòsits no s´arribaven a construir i Campsa va instal·lar uns petits dipòsits a la carretera de Santa Eulària, al barri de Ca na Negreta, on podia emmagatzemar petites quantitats de combustible. Encara resten vora la carretera part d´aquelles instal·lacions.

En la visita, el ministre de l´Aire deixà molt clar que per poder obrir al tràfic internacional l´aeroport d´Eivissa era imprescindible disposar de combustible per poder repostar els avions.

Campsa es va veure obligada a presentar un projecte de descàrrega de combustible des de vaixells petroliers i, amb una canonada, transportar-lo fins als dipòsits que es construïen a Ca na Glàudia. El projecte presentat el març de 1962, inicialment preveia la instal·lació a l´extrem del martell o contramoll del port del lloc de sortida de les canonades. Però les autoritats illenques (Ajuntament i autoritat de Marina) no trobaren bé la petició, ja que el port era en aquell temps molt petit per tràfic que suportava i quan un petrolier descarregàs, no hi podia haver, per motius de seguretat, altres vaixells operant a la seua vora. A més, la ciutat era just al costat.

Emplaçament allunyat

Aviat es va veure que la solució passava per un emplaçament allunyat de la ciutat. El juny de 1963 visitava Eivissa el director general de Navegació, Pascual Pery Junquera, i s´entrevistà amb els responsables de l´Ajudantia Militar de Marina i acordaren que els petroliers havien de descarregar a la zona nord del port. El que es coneixia com la Barra, un baix fons que s´havia format per l´aportació de materials dels terrenys i sèquies del pla de Vila. Tot seguit es planificà la construcció d'un pantalà on els petroliers poguessin descarregar.

Aquí el lector em permetrà una digressió històrica. Aquest militar de marina, Pery Junquera, que arribà a almirall, el 1977, quan Adolfo Suárez legalitzà el Partit Comunista, el ministre de Marina Pita da Veiga va dimitir i com que cap almirall de l´Armada en actiu no acceptà el Ministeri, va haver de recórrer a Pery, que ja es trobava jubilat. Fou l´últim ministre del ram ja que al poc temps, Marina fou integrada en el nou Ministeri de Defensa.