Ocupant, per tant, una posició intermèdia dins de l'escala tròfica: necessita alguns esglaons per sota, i les seves poblacions estan controlades pel següent esglaó, o quart nivell tròfic.

Als illots petits, això no és possible, ja que no hi ha possibilitat de mantenir un ecosistema tant estructurat. No ens enganyem, però; amb els pocs efectius ecològics de que disposa cada illot, s'assoleix un estadi clímax en el que les diverses poblacions s'estructuren en xarxes tròfiques intrínsecament ben regulades. A cada illa, si no hi ha distorsió exterior, especialment activitat humana, es sustenten poblacions amb el màxim d'individus possibles de cada una de les espècies que l'habiten.

A les Pitiüses, la xarxa tròfica ideal que es dóna al continent es veu truncada en diversos sentits. Les sargantanes no disposen de depredadors eficients que sotmetin les seves poblacions a una pressió selectiva que les mantingui àgils, de talla petita, fugisseres, amb coloracions críptiques, sempre amagades. Els depredadors són escassos i, els que podrien depredar sobre les sargantanes, solen tenir altres fons d'aliment més interessants. Una situació ben diferent es pot donar, en el futur, si continuen arribant serps del continent amagades dins els estocs de jardineria: oliveres, palmeres i altres arbres amb arrels i pa de terra, on s'amaguen cries i ous de serp que queden en llibertat a l'illa d'Eivissa.

En totes les poblacions de qualsevol espècie si no hi ha depredació augmenten considerablement els seus efectius. I si hi ha poblacions més denses, hi ha molta més competència intraespecífica per l'aliment, i aquí ve el primer gran canvi evolutiu al que es va haver d'enfrontar la sargantana Podarcis pityusensis: canvi de dieta i augment de les estratègies de competència intrapoblacional.

La principal pressió selectiva ha estat adaptar-se a una nova font d'aliment, no tan elaborada com són els insectes, sinó que ha tingut que recórrer al primer nivell tròfic i alimentar-se directament dels vegetals. A totes les illes i illots les sargantanes complementen la seva dieta amb petits fruits com els del fonoll marí (Crithmum maritimum) i la mata de llentiscle (Pistacia lentiscus), flors de tota mena, especialment ensopegall o coca marina (Limonium sp.), borrons i fulles tendres. Així com tot tipus d'aliment que hom puga portar. És freqüent observar sargantanes a sobre de petites plantes del límit d'esquitxada del mar. I encara més freqüent que vinguin a buscar l'aliment que porten les persones que visiten els illots. Molts pescadors expliquen anècdotes de quan anaven a fer el dinar a tal o qual illot. Ja que tenien que deixar sempre una persona de guàrdia per evitar que les sargantanes es tiressin dins l'olla bullint, atretes per l’olor del guisat. Tal és actualment la principal pressió selectiva que tenen les sargantanes dels illots pitiüsos: l'aliment.

No així la depredació, com a altres indrets europeus. Pressió molt més relaxada en els petits illots i que ha permès el canvi morfològic necessari per assolir amb èxit aquest canvi de funció ecològica (canvi ‘d'ofici’ que diria l'ecòleg Ramon Margalef).

La recerca de noves fonts d'aliment no es queda amb les plantes i arriba a ser una mica més atrevida. En alguns illots, com a sa Torreta, Espalmador o Illa d’en Pou els temporals marítims deixen munts de posidònia seca a sobre de les roques, que posteriorment seran un bon hàbitat per a petits crustacis com la puça de mar. I allí hi van les sargantanes a buscar aquests animalons per enmig de l'alga seca.

En el moment de capturar viva una sargantana i agafar-la amb les mans per evitar que s'escapi, la sargantana sol expulsar una defecació, que indefectiblement tindrà restes dels aliments que ha ingerit les hores o dies previs a la captura. Aixafant aquests excrements es poden identificar fibres vegetals, petites peces d'exosquelets d'invertebrats, potes de puça de mar, pinyols d'alguns fruits, etc. Que han desvetllat aquests complements dietètics de que gaudeixen les sargantanes dels illots, on d'altra manera no hi hauria suficient aliment per mantenir les denses poblacions d'individus de gran talla que allí hi habiten.

Ara bé, tot canvi de dieta implica algun canvi morfològic. No es pot tenir el mateix tub digestiu si s’és herbívor, carnívor o insectívor. I per tant, ara ve el gran canvi adaptatiu que, mitjançant la selecció natural, presenciem en els individus actuals de bona part de Formentera (exceptuant Trucadors) i de la majoria dels illots: el gegantisme.

Gegantisme

Les sargantanes pitiüses tenen una gran tendència al gegantisme. Totes les poblacions presenten una mida molt més gran que qualsevol espècie de sargantana continental. La població d'Eivissa té una grandària ostensiblement major que les sargantanes del continent, i això que les d'Eivissa són bastant més petites que les que trobarem al sud de Formentera, o a qualsevol illot de ponent.

Una talla corporal més gran permet albergar un tub digestiu més llarg; el qual permet realitzar una digestió més eficient d'una dieta rica en vegetals.

L'augment de talla sols és possible si la pressió depredadora està minorada, ja que del contrari són una presa molt apetitosa.

Però no sols és una qüestió digestiva, l'augment de talla també es veu afavorida perquè permet acumular més reserves energètiques; que en un ecosistema fluctuant com són els petits illots sempre són una garantia de poder suportar èpoques d'escassetat alimentària.

I a més, atorga bons actius dins de la competència intraespecífica, ja que, de sargantana a sargantana, guanya la més forta i robusta, que és la que s'emporta el mos. Tothom ha vist com es barallen dues sargantanes: intenten mossegar-se la base de la cua per tal d'arrabassar-se-la al contrari. La cua tallada segueix movent-se mentre la sargantana escuada fuig ràpidament. I què se'n fa d'aquesta cua? Res es perd a un illot on hi ha tanta escassetat de proteïnes, la sargantana guanyadora tornarà més tard a buscar la cua per menjar-se-la.

Però aquest augment de grandària tant convenient no és possible si hi ha una forta depredació, ja que els depredadors eliminen del joc evolutiu aquells individus que es presenten com a més apetitosos (i una gran sargantana ho és, sens dubte!). Per tant, aquí hi ha la raó de la possibilitat del canvi de dieta: l'afebliment de la pressió depredadora; fet que permet poblacions molt abundants i que requereix individus més voluminosos, tal i com s'observa a les poblacions actuals dels illots més aïllats.

Per petit que sembli un illot, per pobre que sembli la seva vegetació, amb condicions mínimes n'hi ha prou per sustentar una població de sargantanes. Basten uns pocs matolls d'ensopegalls i fonolls marins, que a part de constituir la dieta de les sargantanes, a la vegada sustenten insectes, caragols i altres petits invertebrats que seran les preses de les sargantanes. I les sargantanes, a la seva vegada, no tenen un depredador prou eficient que controli tota la xarxa, així que han esdevingut l'esglaó final de la piràmide tròfica terrestre.

En certa mesura han deixat de ser estrategues ecològics de la R (espècies que fan molts descendents però amb gran mortalitat juvenil), mitjançant un canvi d'ofici que les ha permès passar a ser espècies amb una estratègia ecològica de la K: poblacions més estables, amb menys descendents per femella, però amb cries més grans i resistents.