Geològicament les illes Balears són l´extrem nord-est de la serralada Bètica, la qual va emergir al final de la orogènia alpina, obrint-se el denominat solc de València o fossa balear durant el període distensiu post-alpí del Miocè. I ja en aquell temps hi havia sargantanes a les Pitiüses, tal i com ho acrediten els fòssils que s´han trobat. Durant el Miocè, varen passar alguns successos força interessants que cal revisar per tal de comprendre la Mediterrània. Primer es varen enfonsar els territoris a l´est dels Catalànids, i la placa Ibèrica va bascular, aixecant-se el front Cantàbric i enfonsant la part oriental. Això va obligar al riu Ebre a canviar de sentit (abans desembocava en el mar Atlàntic) i buscar una nova desembocadura al mar Mediterrani. Per això aquest riu sembla que ha perdut el senderi quan ha de travessar la serra del Montsià, serpentejant entre els massissos ibèrics fins arribar al mar.

Es varen separar cap a l´est les illes de Còrsega i Sardenya, i es va formar una fossa tectònica que configurà el golf de València, amb les illes Balears separades del continent. Al final del Miocè, degut a l´activitat tectònica del Messinià „7,246-5,332 Milions d´anys (Ma)„ es va tancar l´estret de Gibraltar, tancant el pas de les aigües de l´Atlàntic. El Mediterrani va esdevenir un mar interior i degut a que és una conca amb un gran dèficit hídric (s´evapora més aigua de la que li arriba a través de pluges i rius) el nivell del mar va descendir ostensiblement. Aquesta situació va durar almenys 1 milió d´anys i el nivell del mar descendí centenars de metres. (Com a referència del temps, recordem que tota la Història i Prehistòria de Homo sapiens sols ha durat 0,1 Ma).

Una història independent

És fàcil imaginar com seria el massís pitiús en aquell temps: totes les illes i illots coneguts actualment estarien units i la línia de costa molt més enllà de la corba batimètrica actual dels 200 metres de profunditat. Les Gimnèsies: Mallorca, Menorca, Cabrera i els seus illots veïns, també formarien un únic massís, però Pitiüses i Balears grans constituirien 2 massissos separats entre sí, ja que entremig hi ha un solc molt profund.

La història natural de les Pitiüses és, per tant, independent de les Balears. Com es natural, a sobre de cada fragment de terra emergida que es separa hi ha una flora i una fauna inicialment similars al continent del qual procedeixen. No es tracta d´illes volcàniques amb nova instauració faunística, com les Canàries o les Columbretes, sinó d´illes continentals originades per tectònica de plaques i canvis en la línia de costa.

L´argumentari faunístic és un argument clàssic en la tectònica de plaques, on s´analitzen faunes actualment molt llunyanes entre sí, com les d´Austràlia i Sud-amèrica, però que en temps anteriors formaven part d´una mateixa massa continental: Gondwana. Així la serralada Bètica, que actualment constitueix el nord-est d´Andalusia i sud del País València, s´allarga pel nord-est fins les Illes Balears, amb el clar testimoni de la serralada de Tramuntana de Mallorca, que té un estil orogènic similar a les Bètiques. Per tant, tota la fauna terrestre no voladora de les Pitiüses s´han mantingut sense contacte reproductiu amb cap altre congènere des del Miocè. Apareix així l´oportunitat evolutiva que culmina amb el gran ventall de poblacions actuals, o cercle de races que deien els antics naturalistes, que presenten algunes espècies de les nostres illes: escarabats, caragols, i la més emblemàtica, la sargantana Podarcis pityusensis.

Selecció natural

A més les Pitiüses estan separades de les Gimnèsies per una important falla que les ha aïllat dins de l´aïllament, mentre que Mallorca i Menorca han alternat temps de connexió i separació, en funció de les baixades o pujades del nivell del mar. Per tant, la sargantana de les Gimnèsies Podarcis lilfordi, que habita els illots al voltant de Mallorca, Menorca i Cabrera ha tingut una història evolutiva paral·lela, però diferent de la sargantana pitiüsa. Aquestes poblacions miocèniques que varen quedar a sobre del massís pitiús: sargantanes, caragols, escarabats, plantes, fongs, anèl·lids, planàries, ... tenien tot el temps per davant per tal d´intentar adaptar-se a l´ambient insular en el que quedaren confinades o morir en l´intent. La selecció natural no té mitges tintes, actualment tenim les poblacions de les espècies que tenen millor adaptació als ecosistemes terrestres insulars mediterranis. ¡I no són poques les que ho han aconseguit! A les Pitiüses hi ha un elevat nombre d´espècies endèmiques.

La carrera adaptativa no va quedar en aquest primer episodi. El massís pitiús ha anat variant la línia de costa a mida que passa el temps. Durant els períodes càlids el nivell del mar puja per sobre del que tenim actualment, per tant es restringeix l´àrea de terres disponibles per a les poblacions de les diverses espècies terrestres que l´habiten. Reduint el número d´efectius disponibles per mantenir les poblacions. No sempre que hi ha clima càlid es tradueix positivament per a tots els rèptils, aquest automatisme podria no haver estat així en el cas de les nostres illes, ja que moltes terres actualment emergides quedarien sota l´aigua de mar.

Aquests episodis de manca d´efectius per a la perpetuació, denominats coll d´ampolla, solen ser crucials dins la història evolutiva de les espècies, ja que aquells individus que superen l´episodi advers seran els reproductors que marcaran el futur. Els seus gens seran els que estaran presents en les poblacions futures, deixant fora de joc tots els genomes dels individus que, per atzar, o per causes selectives puntuals, han desaparegut; per més que, a vegades, aquest atzar fa desaparèixer els genomes que podrien tenir major valor adaptatiu, fenomen conegut com deriva genètica. Si el nivell del mar puja durant els períodes càlids, també baixa per sota del nivell actual en els períodes freds o glaciacions. Això és degut a que la quantitat d´aigua total que té el planeta és finita, repartida entre el mar, les glaceres, l´aigua freàtica, l´aigua dolça continental i el vapor d´aigua de l´atmosfera. L´aigua que està en un compartiment no pot estar en un altre, així quan hi ha grans casquets de gel acumulats a sobre dels continents (actualment sols tenim Groenlàndia i Antàrtida) l´hi manca aigua al mar, i baixa el nivell.

Descens del nivell del mar

Cada període glacial ha provocat un descens del nivell del mar i per tant la unió d´illes abans separades per braços de mar d´escassa profunditat. Recordem que les illes Britàniques estaven unides a Europa fins fa uns 20.000 anys, durant la glaciació Würm. Moment en que a la Mediterrània el nivell del mar descendí uns 120 metres. En aquell temps el mar Negre es va convertir en un llac d´aigua dolça, Mallorca i Menorca estaven unides, i el mateix passava amb els diferents illots que constitueixen les Pitiüses. A major profunditat del mar entre illes més temps fa que varen separar-se i major grau d´aïllament (més trets evolutius acumulats) tenen les poblacions d´éssers vius que les habiten (exceptuant les aus, com és lògic).

Ja que fa més temps que no es poden reproduir amb altres individus diferents dels que hi ha a la seva illa.

La profunditat del mar és, per tant, la millor mesura de l´aïllament dels illots. Així l´illa Margalida és molt antiga, està aïllada fa més temps que la de s´Espardell, malgrat que la distància a la costa d´Eivissa o Formentera és molt més gran que la distància de Margalida a la costa. Dins d´aquesta forma de mesurar el temps de separació, i per tant el temps que cada població ha romàs aïllada de les altres, tenim que les més antigues són les illes Bledes, amb illa Margalida (totes elles amb sargantanes completament negres) i Vedrà-Vedranell a continuació (amb coloració única groc i blau molt característica). Els períodes de separació venien seguits de períodes de reunificació. Però no sembla que les sargantanes es barregessin gaire, tal i com tampoc passa ara a Formentera (a la Mola i a es Trucadors trobem sargantanes radicalment diferents). Per tant aquesta edat de separació última és molt minsa en comparació amb els temps acumulats de separació reproductiva, que varen iniciar les poblacions actuals fa uns 5 Ma.