Santa Eulàlia del Riu

Amb motiu del 10è aniversari de la mort de Joan Marí Cardona, i en homenatge i com a continuació de la seua feina, l'Institut d'Estudis Eivissencs, el Diario de Ibiza i el Consell d'Eivissa reediten, coincidint amb les festes dels pobles, alguns dels nombrosos articles que l'historiador i canonge arxiver va publicar als diaris de les Pitiüses.

El puig de Missa, solar que els primers pobladors escolliren per aixecar-hi les seues humils casetes, ens recorda el punt des del qual el quartó de Santa Eulàlia anà omplint-se, ací i allà, d´altres senzills habitatges. No podia mancar al cim del pujol un temple cristià, ja que els pobladors eren cristians. El temple també es convertí en un important lloc de defensa, quan els enemics anaven solts i coneixien bé els molins situats al peu del puig.

En el quartó de Santa Eulàlia, com era natural, anaren apareixent diversitat de noms així com la població es multiplicava, després de 1235. Els principals, en arribar el moment oportú, es convertiren en parròquies: cavalleria de Peralta, cavalleria de Labritja, Torres de Balàfia. Ara, però, sols cal fer esment d´una important comarca de Santa Eulàlia que, en aparèixer les parròquies, restà inclosa en el terme de la dita parròquia: Arabí.

És ben coneguda de tothom la vénda d´Arabí, que ocupa la banda de gregal de la parròquia, confinant amb la vénda de l´Església i amb la de la Vila, aquesta separada de la primera durant el s. XIX, i amb les d´Atzaró i de Peralta, del terme parroquial de Sant Carles. Terra endins, passat el solitari puig d´Atzaró, per tramuntana, i el coll de la Vaca, per migjorn, es troba la nova vénda de Cals Novells, de mitjan s. XIX, segregada en general de la d´Arabí.

I si la nostra memòria va enrere enrere, arribarem a l´any 1235, quan per part dels conqueridors catalans es varen repartir les terres d´Eivissa. Aleshores, entre les trenta-dues grans hisendes assignades al quartó de Xarc, ja fou inclosa l´alqueria d´Arabí. Ja se sap que Xarc prengué ben aviat el nom de quartó del Rei, per raó del propietari feudal, i també de Santa Eulàlia, pel temple que dedicaren a la santa barcelonina els nous pobladors, la majoria dels quals eren catalans.

Del s. XVI ençà els llibres parroquials ens donen relacions ben completes dels llinatges de les famílies que vivien a cada indret d´Eivissa: a Arabí trobam famílies Noguera, Colomar, Arabí, Planells, Guasc, Verdera, Ferrer, Joan, Roig i algunes més. D´un tal Joan Colomar d´Arabí es diu que morí captiu a Alger (1556).

La família Arabí mai no fou gaire nombrosa, i a la fi va desaparèixer d´Arabí, segons sembla a la segona meitat del s. XVII. Aproximadament aleshores comença a trobar-se a Portmany el nom de Cals Arabins, que encara dura, on hi hagué diverses famílies Arabí. A la darreria del mencionat s. XVII es troba a Formentera el Ranxo de n´Arabí, a migjorn del nucli urbà de Sant Francesc, però no podem coneixer-ne cap particularitat més que la del nom i la situació. També la família Verdera va desaparèixer d´Arabí, però no consta clarament que es traslladàs a Formentera, on recobrà gran vitalitat i alguns membres tornaren a Eivissa. A la darreria del s. XVIII sabem que les famílies de Pere Joan de Francesc i de Josep Joan de Miquel, que encara tenien terres a Arabí, havien passat a viure a l´illa de Formentera.

La torre d´Arabí, situada a la vorera de ponent del vell camí de Santa Eulàlia a Sant Carles, fou un indret important. No fa molts anys que encara n´existia un munt de pedres i algunes fustes. El seu nom apareix per primera vegada a la darreria del s. XVI, i ben aviat es va estendre a la comarca dels seus voltants. Per devora la torre passaren l´any 1620 els milicians del quartó de Santa Eulàlia que anaven corrent vers la font Grossa, de Peralta, per enfrontar-se a una gran quantitat d´enemics que havien desembarcat a cala de Boix.

Un altre punt ben conegut, no molt allunyat de la torre, és la Creu d´Arabí, ara més coneguda com la Creueta. Algunes persones asseguren que el nom, que ja es troba a mitjan s. XVIII, és per algun succeït dolorós que hi va passar, però sembla més normal que s´originàs per la separació que hi ha entre el camí vell d´anar a Sant Carles i el que puja vers el coll de Perella o de Cals Novells.

Durant el s. XIX una part de l´Argamassa i de Cala Pada encara es coneixien com el prat d´Arabí. És cosa ben documentada que a la darreria del s. XVIII molts de propietaris reberen establiments de terres pantanoses de la vénda d´Arabí, i hagueren de comprometre´s a fer séquies per les quals poguessin córrer les quantitats d´aigua que impedien tota mena de conreu útil.

Joan Marí Cardona
(historiador i canonge arxiver)

Diario de Ibiza, 12 de febrer de 2001