110 anys de la primera visita d´Alcover

L´any 2012 se celebra el 150è aniversari del naixement d´Antoni Maria Alcover i Sureda (nascut a Manacor el 1862 i mort a Palma el 1932) i també, el 80è aniversari de la seua mort. Convé anar recordant aquest personatge i la seua obra, no debades fou batejat amb el nom d´apòstol de la llengua. Veurem la seua primera relació amb les Pitiüses.

FELIP CIRER COSTA | EIVISSA La gran feina que va dur a terme Alcover fou l´inici del diccionari Català-valencià-balear, el millor diccionari de llengua romànica, segons la Universitat de Basilea. Vegem els seus primers contactes amb Eivissa.

La primera visita que va fer mo-ssèn Alcover a Eivissa fou la primavera de 1902. Arribà al port d´Eivissa el dia 9 d´abril en el vapor que cobria la línia amb Mallorca. En aquell moment Alcover era el vicari general de la diòcesi de Mallorca, que era regida pel bisbe Pere Joan Campins. El canonge manacorí fou rebut al moll pel vicari capitular de la diòcesi d´Eivissa, Joan Torres Ribes Batlet, que acabava de ser preconitzat com a bisbe de Menorca. Estava acompanyat per un nombre important de sacerdots eivissencs, interessats en conèixer el vicari general de Mallorca, que ja destacava per les seues propostes de treballs sobre la llengua catalana. Durant la seua estada a Eivissa s´allotjà en el palau episcopal. Aquesta amistat entre els dos sacerdots es mantengué al llarg de toda la vida i, quan Torres Ribes passà a Ciutadella (1902-1939), en els viatges que va fer Alcover a Ciutadella, també s´allotjà en el palau episcopal de la ciutat de ponent de Menorca, convidat pel bisbe eivissenc.

La relació entre Alcover i Torres Ribes venia d´abans, i l´any 1901 signà la ´Lletra de convit´ amb la qual s´iniciava el projecte de diccionari. Aquesta epístola anava signada pels següents bisbes de les diòcesis de parla catalana: València, Girona, Oriola, Lleida, Tortosa, Solsona, Menorca, Mallorca, Vic, Perpinyà, Barcelona i per Torres Ribes, vicari capitular d´Eivissa. L´escrit que li dirigí Torres Ribes i que Alcover va publicar en el Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana, deia el següent: «M.I. Sr. Antoni Alcover, vicari general. Molt distingit i estimat amic: és cosa grata per a mi haver merescut l´honor de desitjar que uneixi l´expressió de la meua benedicció a les benediccions dels Rvds. prelats bisbes. Però no únicament benediccions, sinó també lloances i aplaudiments us envi per la vostra empresa del diccionari de l´idioma català. Compti amb tot el que pugui servir-vos d´aquí i amb el bon afecte i distinció d´amic i company Q.B.S.M. Joan Torres i Ribes».

L´objectiu de la visita a Eivissa era donar a conèixer als eivissencs el seu projecte de redactar un diccionari exhaustiu de la llengua catalana i formar un cos d´informants que l´ajudassin en la replega del cabal lèxic del dialecte eivissenc. La manera de donar a conèixer el seu projecte va ser la d´impartir una conferència sobre el regionalisme en el saló d´actes del Cercle Catòlic, que tenia la seu en un local del port d´Eivissa.

El dissabte dia 12, al solpost, es va celebrar la xerrada amb una nombrosa assistència de públic. A més d´Alcover, la presidència de l´acte era ocupada per Torres Ribes i pel canonge Joan Tur Colomar Corpet, que el 1910 fou designat també vicari capitular d´Eivissa. Els dos nuclis de la conferència varen ser una visió de la història de la llengua catalana i de la necessitat de recollir el seu lèxic; la segona part fou una exposició del regionalisme catalanista tal com era entès en aquell moment. Avui, que tantes topades pateix la nostra llengua, m´agradaria recordar algunes de les paraules que va pronunciar aquest canonge sobre la nostra llengua, fa cent deu anys a Eivissa: «Aquesta és la nostra llengua, la dolça, la valuosa, la invicta, la immortal, l´estimadíssima llengua catalana, anomenada així perquè començà a parlar-se a Catalunya i d´allà s´estengué, per les conquistes dels comtes de Barcelona i reis d´Aragó, a tots els altres territoris que la parlaren per temps i la parlen encara. Aquesta és la llengua que ens dóna la nostra tradició, la nostra història: aquesta és la que mamàrem amb la llet i aprenguérem entre mig de les besades i estretes de coll de les nostres mares: aquesta és la llengua del cor, la del més íntim de l´ànima, la nostra.

Aquesta llengua han d´estimar i conservar i enaltir i defensar fins a l´últim alè, no per odi a cap altra llengua ni a cap altre poble; sinó perquè se mereix tot això i cent voltes més, perquè és la nostra, la que ens llegaren els nostres majors, la que parla la nostra raça fa deu segles.

¿Volem viure com a poble? ¿Volem conservar la nostra personalitat històrica? ¿Volem mantenir inalterable i amb tot son relleu la nostra fesomia? Estimem, parlem, conreem, conservem a tota ultrança la llengua nostra. Un poble que perd sa llengua, és un poble degenerat, deixat de la mà de Déu, sense instint de conservació, que és el darrer que es perd. Quan un conquistador vol anul·lar un poble i fondre´l i repastar-lo dins un altre poble, el despulla del seu idioma, n´hi fa parlar un altre...».

L´acte acabà amb la interpretació de dos peces musicals del compositor mallorquí Pere Miquel Marquès, ´Anillo de hierro´ i ´La primera lágrima´, a càrrec dels músics eivissencs Vicent Mayans i Josep Soriano, amb piano i violí, respectivament.

A mitjanit, Alcover s´embarcava cap a Alacant per continuar amb la seua tasca de propagar el seu projecte, que el portà a Oriola, Elx i Santa Pola.

En la relació dels primers corresponsals eivissencs del diccionari hi trobam Enric Fajarnés Tur, que en aquell moment era administrador principal de Correus de Palma; Antoni Pades Riera, catedràtic del Seminari; el propi Torres Ribes; Artur Pérez Cabrero i Tur, secretari de l´Ajuntament d´Eivissa; Marià Riquer Aqüenza, canonge; Vicent Serra i Orvay Margalits, rector del Seminari; Joan Marí Riera Barber, canonge; Joan Bonet Cardona Casat, ecònom de la parròquia de Sant Joan; Joan Guasch Roig Ros, ecònom de Santa Eulària; Domingo Ribes Prats Graó, ecònom de Sant Francesc Xavier, Formentera; Josep Colomar Tur Marc, vicari de Sant Antoni; Joan Torres Forn, de Sant Antoni; Toribi Puget Sentí, canonge; Joan Palau Torres, canonge; Josep Riera; Josep Riera Joan, beneficiat, i Josep Guasch Ferrer, beneficiat.

El corresponsal que s´escollí entre tots els col·laboradors eivissencs fou Antoni Pades Riera, nascut a la Marina, sacerdot des de 1886; era fill d´un guàrdia civil; professor de filosofia del Seminari d´Eivissa i, abans, havia estat vicari de la parròquia del Salvador i rector de la parròquia de Sant Carles. Fou també col·laborador freqüent dels periòdics El Correo de Ibiza i El Porvenir. Al cap de pocs mesos de ser designat corresponsal del diccionari, va morir, jove, d´una ràpida malaltia.

En el Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana de finals de l´any 1902 Alcover publicava la necrològica d´Antoni Pades amb el seu característic estil: «El Rvd. Sr. Antoni Pades, prevere. Catedràtic del Seminari d´Eivissa i primer corresponsal que tenguérem en aquella illa germana, setmanes enrere passà d´aquest món a l´altre. Que el Bon Jesús l´haja trobat en estament de gràcia, i, si encara està entretengut en el purgatori, que el tregui i l´admeti a la santa Glòria i doni a la seua gent i a nosaltres molts anys de vida per pregar per ell. Amén».