Ramon Muntaner, cronista y viajero

ANTONI FERRER ABÁRZUZA Gal·lípoli, als Dardanels (Turquia) i Eivissa són només dues estacions del llarg periple que fou la vida del cronista Muntaner. Una vida que es va cloure a Eivissa quan comptava setanta-un anys. A l´illa, Muntaner, d´acord amb la seva estreta relació amb el casal que donà reis d´Aragó, de Mallorca i de Sicília, exercí la lloctinència reial entre el 1334 i el 1336, any de la seva mort. Durant l´exercici d´aquell càrrec a Eivissa i la llavors encara habitada Formentera, com havia fet a l´illa de Gerba, Muntaner fou els ulls, les oïdes, l´espasa i el comptable del rei Jaume III de Mallorca.

Havia nascut a Perelada el 1265, però es traslladà a València cap a 1285 sembla que arran de la guerra que enfrontà el rei aragonès Pere el Gran contra el francès Felip l´Ardit, que hi morí. La host dels francesos, una vegada superats els passos del Pirineu (sa Jonquera, es Voló, amb article salat com alguna vegada els escriuen Muntaner i sobretot Bernat Desclot), corregueren l´Empordà saquejant i entrant viles fins que plantaren setge a Girona. Foren uns fets que explica Muntaner i, tal vegada millor, el dit Bernat Desclot. Tot allò va ser una de les conseqüències dels Vespres Sicilians, la revolta dels homes i dones de Sicília contra els francesos que els dominaven. La revolta comportà l´aclamació de Pere el Gran d'Aragó com a rei de Sicília el 1282. Un corsari eivissenc, Guillem Castelló, navegava aleshores amb l´estol reial el qual, abans de desembarcar a Sicília, prengué la ciutat sarraïna d´Alcoll.

Muntaner fou un home d'armes, un cavaller, en el sentit medieval del terme. Els cavallers eren un estament situat immediatament per davall de la noblesa en la imatge metafòrica de la piràmide que ens ajuda a entendre aquella organització social. A Eivissa, sense nobles residents a l´illa, els cavallers i els ciutadans ocupaven el vèrtex d'aquella piràmide. Tenien propietats rurals i urbanes, de les quals obtenien rendes; participaven en tota mena de negocis mercantils, competien per ocupar els càrrecs del govern municipal i de representació reial o senyorial. Feien la guerra de cors, materialitzada en expedicions «contra moros», destinades a obtenir captius; la participació en la host del rei o d´algun noble, l´apro­xi­mació al servei de la cort, eren altres opcions en què participaven per obtenir lucre.

El gust per l´ús de la ploma
Muntaner tenia ja una edat madura quan, segons ell mateix afirma al començament de la seva crònica, una aparició el comminà a escriure. No ha d´estranyar del tot el gust per l´ús de la ploma en un personatge d´aquelles caracte­rístiques.

Els guerrers de llavors comptaven, partien i repartien, estimaven els preus, calculaven els guanys..., la gestió dels botins de guerra (persones, animals, objectes i moneda) era laboriosa, pautada, reglada i sempre perillosa a causa dels recels, enveges i greuges que podia suscitar. En aquest context era sempre necessari el recurs a la confecció de llibres de comptes, al lliurament d´albarans, de títols de propietat... Alternar l´ús de la llança i l´espasa d´acer amb el de la ploma d´oca amb què portar llibres de comptes, fou una de les missions de Muntaner.

Fou un cavaller viatger, protagonista en l´expansió del feudalisme. Participà en la conquesta de Menorca, passà a Sicília i d´aquí, amb els almogàvers catalans i aragonesos, a Constantinoble, l´Anatòlia, el ducat d´Atenes. De tornada, novament Sicília, la governació de Gerba i les Quèrquens, l´estada a Mallorca i novament a casa seva a València. Inquiet, marxà a la coronació d´Alfons IV d´Aragó a Saragossa el 1327 i, finalment, passà a Eivissa. Morí a temps de no veure, el 1343, un nou conflicte entre reis del casal dels comtes de Barcelona: aquells conflictes que tan desca­radament va silenciar, encobrir o tergiversar en la seva Crònica. Fins a tal punt és així que un dels darrers i més reeixits comentaristes de la seva vida i obra, Stefano Cingolani –a qui poguérem escoltar en el Curs Eivissenc de Cultura de 2008– ha afirmat que a Muntaner «no se l´ha de creure gairebé mai».

Certament, els esdeveniments polítics que narra el cronista són sempre sospitosos de gran parcialitat, especialment perquè fou un gran patrioter, el primer a descriure les virtuts catalanes, després esdevingudes un estereotip. El gentilici «català» Muntaner l´entenia sense cap mena de dubte com designador de tots els súbdits dels reis d'Aragó –llevat dels aragonesos i els llatins o sicilians–. Això no obstant, també tenia clar que Catalunya i els regnes d´Aragó, de València i de Mallorca formaven part d´Espanya, un ens geogràfic en el qual hi havia diversos estats o reialmes diferents.

No s´ha de jutjar a la lleugera: el text de Ramon Muntaner té una gran vàlua. La narració dels detalls de les campanyes dels almogàvers i dels combats a Sicília, la gestió de la host, la manera de lluitar en terra i a la mar amb les galeres, etc. és impagable. La seva plasmació escrita de l´acció depre­dadora de la host d´almogàvers a Bizanci és tota una paràbola de la relació que el feudalisme mante­nia amb les societats veïnes no feudals: «Ara és veritat que nós que havíem estat e·l cap de Gal·lípoli (...) havíem-hi viscut cinc anys del renadiu, e axí mateix havíem deshabitada tota aquella encontrada a deu jornades de totes parts, que havíem tota la gent consumada, sí que res no s´hi collia...», «e tots staven rics e bastats, e res no sembraven, ne llauraven, ne cavaven vinya, ne podaven, e sí collien cascun any aitant con volien de vi e aitant forment e civada, així que cinc anys visquem del renadiu» (Crònica, ed. de F. Soldevila, 1971: cap. CCXXIII, CCXXXI, p. 864 i 873).

El saqueig de les zones limítrofs a les bases de la host era la manera de viure d´aquell agent entregada a la lluita, el joc i les dones. Aquesta manera de subsistir, sense «llaurar, sembrar ni cavar», tenia limitacions i després d´uns anys a Gal·lípoli, Muntaner reconeix que la regió estava devastada. La companyia no tengué més remei que canviar de lloc i anar a «consumir» una altra regió. Mentres­tant, a l´occident mediterrani, per via de mercaders catalans i sobretot genovesos, anaven arribant captius grecs i turcs agafats pels almogàvers i venuts. Alguns acabaren cavant i traginant sal i podant i veremant les vinyes del pla de Vila i les Salines propietat dels prohoms d´Eivissa.

Hi ha passatges de la Crònica que són útils a l´historiador i d´interès per al lector en general. A Gal·lípoli estant, on Muntaner era governador, els genovesos plantaren setge mentre el gruix de la companyia almogàver era lluny, a saquejar pobles cada cop més allunyats dels seus centres d´operacions. Muntaner, en un toc d´humor, afirma que en el castell estava molt mal acompanyat d´homes i ben acompanyat de dones. Així, no dubtà a armar aquelles femelles i posar-les en les murades a defensar la plaça contra els genovesos. Com sempre que la situació ho ha requerit, els arguments masclistes sobre la fragilitat i incapacitat femenina foren oblidats. El mateix cronista lloa el comportament d´aquelles dones que resistien ferides produïdes per les sagetes dels ballesters genovesos: «Què us diré? La batalla fo mots forts, e les nostres fembres, ab cantals e pedres –que jo havia moltes fetes metre al mur e a la barbacana– defensaven tan règeu que meravella era. Que en veritat, que fembra s´hi trobà que havia cinc cairellades en la cara, que encara se defensava així com si no hagués mal» (cap. CCXXVII).

La lloctinència d´Eivissa
Després dels combats contra turcs, grecs i moros i les intrigues entre nobles, cortesans i adalids d'almogàvers, la lloctinència d'Eivissa devia ser un plàcid retir per al septuagenari Muntaner. Isidor Macabich i més recentment Fany Tur Riera han publicat les cartes que el rei Jaume III enviava al seu representant a Eivissa. Aquella correspondència oficial deixa clar que la relació de Muntaner amb els prohoms d´Eivissa, l´oligarquia formada en part pels fills i néts dels conqueridors de 1235, no eren gaire bones.

Tots aquells documents es generaren arran de decisions de Muntaner que contrariaven els interessos dels prohoms de l´illa en aquell moment (entre 1333 i 1336). El consell de la Universitat, copat pels Marsella, sa Coma, Pellisser, Gamondí i altres, acudien al rei perquè fes rectificar el seu lloctinent. Les cartes que es conserven són la prova de les ocasions en què aconseguiren el seu propòsit.

Muntaner acaba la seva narració al començament del regnat d´Alfons el Benigne d´Aragó, abans, en tot cas, de ser destinat a Eivissa. Així, l´illa només és esmentada ocasionalment. En el capítol VIII afirma que Menorca i Eivissa eren illes «e cascuna era molt bé poblada de bones gents de moros» abans de les respectives conquestes de 1235 i 1287. En el capítol LXXXVI narra que el rei Pere el Gran passà per Eivissa quan anava des de Sicília i Alcoll rumb al regne de València, el maig de 1283. Novament apareix Eivissa en el capítol CXLI quan el 1285 el rei Pere dóna instruccions al seu fill Alfons perquè prengui Mallorca i Eivissa al seu germà Jaume II.

Efectivament així ho féu l´infant Alfons i en el capítol CLI Muntaner narra que «Ara és ver que mentre ell tenia lo setge a la ciutat de Mallorca, havia tramès a Eivissa que sabés llur volentat si es retrien a ell; e los prohòmens d´Eivissa prometeren-li que ço que faria la ciutat de Mallorca farien ells. Per què ell anà a Eivissa, e tantost los prohòmens reeberen-lo ab gran honor; e entrà dins lo castell, e estec-hi dis dies, e lleixà un cavaller molt savi e bon, per nom En Lloret, per castellà. E pres comiat...».

Un altre esment a Eivissa té lloc quan després de la conquesta de Menorca el 1287, el ja rei Alfons pagà una nau genovesa que anava a carregar sal a Eivissa. Hi embarcà la màxima autoritat de Menorca, l´almoixerif, i cent acompanyants. Salparen rumb a Barbaria, on naufragaren. Així ho narra Muntaner: «E lo senyor rei lliurà-li una nau que noliejà, de genoveses, qui era venguda al port de Maon per fortuna, que anava en Eivissa carregar de sal; e dins aquella nau lo senyor rei féu metre lo moixerif estrò ab cent persones entre hòmens, fembres e infants, e pagà la nau e los féu metre molta vianda. E partiren-se del port en tal punt que la nau aquella acollí fortuna e rompé en Barbaria, que anc no n´escapà persona. E així veus nostre Senyor, con vol destrouir una nació de gent, con lleugerament ho fa».

El rei Alfons, conta Muntaner, tornà a passar per Eivissa aquell 1287, amb un estol de quatre galeres. Va fer-hi quatre dies a l´illa i el rei fou acollit amb una gran festa. Finalment Eivissa és esmentada quan Alfons el Liberal lliurà les Illes al seu oncle Jaume II de Mallorca el 1298.
El cos mort de Ramon Muntaner, cavaller, fou traslladat des d´Eivissa a València i soterrat.

LLIBRES RECOMENATS

L´edició de referència continua essent la de Ferran Soldevila (1971, ´Les quatre grans cròniques´, ed. Destino, Barcelona). També es pot trobar penjada a Internet l´edició de València 1558:
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/91348064098793506388868/thm0000.htm

Podeu llegir l'obra d´Stefano Cingolani ´La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques´, premi Serra d'Or 2008 (ed. Base, Barcelona, 2008).
Per suposat, l´entrada «Muntaner, Ramon», obra d´Ernest Prats, a l´Enciclopèdia d´Eivssa i Formentera.

Les provisions reials dirigides a Ramon Muntaner per Jaume III de Mallorca estan en el volum primer de la ´Historia de Ibiza´ de Macabich i en un opuscle editat per F. Tur el 1992.