FELIP CIRER COSTA
Fruit d´aquest canvi, fou una encesa polèmica que va mantenir en els periòdics del moment amb dos sacerdots també especialment combatents en aquell moment: Isidor Macabich i Antoni Costa Bonet. La comunió amb Macabich havia desaparegut per donar pas a l´enfrontament.
L´estiu de 1936 formà part de la redacció provisional de Diario de Ibiza que el dia 9 d´agost havia estat incautat pel Front Popular per mandat del capità Alberto Bayo, que amb nom de la República havia ocupat les illes de Formentera i d´Eivissa. La redacció era formada per Jordi Joan Riquer com a director i els redactors eren Vicent Ferrer Sorà, Ramon Medina Tur, i els germans Joan Antoni i Àngel Palerm Vich a més d´Aquilí Tur.
El setembre de 1936, amb l´arribada a Eivissa de les forces del bàndol nacional fou fet presoner i tot seguit processat i condemnat a mort. En aquesta condemna es pensa que influí, a més de la seua actuació durant la denominació republicana d´Eivissa, la polèmica que havia mantengut el 1935 amb els dos capellans abans esmentats. Passà una llarga temporada a la presó mallorquina de Can Mir i una vegada obtengut l´indult de la pena capital, aconseguit gràcies a les moltes gestions que va realitzar la seua família, fou traslladat al Camp de Concentració de Formentera –conegut també amb el nom des Campament o sa Colònia–. Durant l´estada a la presò es proposà aprendre la llengua alemanya amb el primer objectiu de poder llegir el filòsof Friedrich Nietzsche de primera mà i no tenir necessitat de traduccions.
Quan l´alliberaren, fou desterrat d´Eivissa i llavors decidí tornar a Formentera. Allí un dia que anava més animat del compte, en un cafè del poble va pronunciar la frase «Me´n fot des militars». Fou denunciat per algú que havia escoltat el despectiu comentari i fou sotmès a un nou consell de guerra.
El jutge militar demanà que Isidor Macabich i Marià Villangómez fessin un informe i una traducció al castellà de la frase pronunciada pel processat. Els dos feren un estudi de les diverses accepcions del verb fotre en el català d´Eivissa i acabaren fent una traducció com «me son indiferentes los militares». Recordem que Macabich havia polemitzat fortament amb Aquilí, però, tal vegada recordant la vella amistat i l´ajuda que li havia donat com a congregant marià i corrector de les seues poesies dialectals, va fer tot el possible per exonerar-lo. L´amistat amb Villangómez era proverbial, així que l´ajuda dels dos, autèntiques autoritats de la llengua d´Eivissa, fou decisiva per aconseguir l´absolució de l´acusació.
A final dels anys quaranta es traslladà a Barcelona on va impartir classes a una acadèmia, però no aconseguí l´estabilitat que buscava i així que el 1949 decidí emigrar a l´Argentina, concretament a la província de Santa Fe, on feia temps que s´hi havia establert el seu germà Arseni, que es va casar amb l´argentina María Guatti. L´altre germà, Amador, que era també procurador dels tribunals i que fou designat tinent provisional d´infanteria en els primers moments de la Guerra Civil, va morir el novembre de 1938.
A Santa Fe va impartir classes de filosofia i de llengua castellana. També col·laborà assíduament a periòdics com Santa Fe i El Litoral; molts d´aquells articles tractaven sobre qüestions gramaticals. Com veim, va haver d´abandonar el seu interès inicial per la llengua catalana i dirigir els seus objectius cap a la llengua castellana i anglesa, principalment.
Durant tota la seua estada a l´Argentina –on morí a final dels anys seixanta– va mantenir una interessant correspondència amb Pere Guasch Ferrer Mosson i amb Marià Villangómez, a més de la que conservava amb la seua família. Fruit de l´amistat amb Villangómez, aquest últim va mantenir viu el seu record entre la societat eivissenca, donant compte dels seus estudis i publicacions en articles publicats a revistes eivissenques.
Una mostra del seu profund domini de la lingüística, en aquest cas aplicat al castellà, el tenim en l´obra ´La acentuación ortográfica al día´. Un estudio sistemático para estudiantes y profesionales estudiosos, publicat a Santa Fe l´any 1958 i que era l´aplicació pràctica del ´Esbozo de una nueva gramática de la lengua española´, que havia publicat la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola el 1952. Però vegem millor les paraules d´admiració que dedicà Marià Villangómez a aquesta obra en la recensió que, sobre aquest llibre de 62 pàgines, publicà en el número 5 de la segona època de la revista Ibiza, que també du la data de 1958 i que diu el següent, en una traducció nostra: «els seus profunds coneixements gramaticals es constaten de seguida en el treball que comentam, tan clar, tan meditat, tan dosificat i perfecte. A les regles i exercicis s´acompanyen precises i escollides reflexions que han d´ajudar a superar obstacles a la fi que es vol i que convé deixar ben afermades algunes idees imprescindibles per comprendre l´accentuació ortogràfica. L´encert d´Aquilí Tur, tant en la part teòrica com en la normativa, és extraordinari i fruit d´uns estudis seriosos i d´una intel·ligència lúcida i ordenada, que fan del modest treball una obra exemplar dins dels de la seua classe».
A les solapes d´aquest llibre s´anunciava la publicació d´altres obres del mateix autor sobre temes ortogràfics, sintàctics i de redacció. Sembla que aquest projecte no va quallar i únicament va veure la llum aquest llibret sobre l´accentuació.
Aquilí Tur també fou el traductor al castellà de les obres angleses ´La montaña de los siete círculos´, de Thomas Merton i ´De la sabiduría de Norteamérica´, de Lin Yutang.
A diversos noticiaris de la Colònia Eivissenca a Santa Fe hem trobat diverses referències de l´assistència d´Aquilí Tur en alguns dels actes que celebraven els eivissencs residents a aquella província argentina.
05:30
