De col·legi a institut (4)

La creació de l´institut elemental fou saludat amb satisfacció per tots els eivissencs i això per molts de motius: Els estudiants serien examinats pels professors que havien tengut al llarg del curs i no veure´s sotmesos al criteri d´una comissió forana que podia ser diferent segons quins fossin els components del tribunal. Significava també un augment amb una dotzena de nous professors que ajudarien a millorar el nivell cultural de la ciutat.

EIVISSA | FELIP CIRER COSTA L´estalvi que suposava per a l´Ajuntament que passàs a dependre de l´Estat; els ajuntaments únicament estaven obligats a oferir els locals i una subvenció anual de 1.000 pessetes destinades a la biblioteca; fins aquell moment, l´Ajuntament amb la Diputació s´havia de fer càrrec de totes les despeses. Però també hi hagué qui es lamentava que Eivissa únicament havia aconseguit un institut elemental, quan Maó, per exemple, feia temps que tenia un institut superior; si els polítics haguessin mogut amb més intel·ligència les seues influències, segur que s´hauria pogut aconseguir un institut de categoria superior.
Finalment el divendres 26 d´octubre de 1928 s´inaugurava de manera oficial el nou institut elemental d´Eivissa i en el mateix acte s´obria el curs acadèmic 1928-29. L´acte se celebrà a la sala de plens de l´Ajuntament i a ell assistiren les principals autoritats de l´illa. La presidència era ocupada pel bisbe Salvi Huix, l´alcalde Eugeni Bonet i el comissari regi i director Bartomeu Bosch Sansó.
En el seu parlament, l´alcalde va fer una mica d´història del col·legi, remuntant-se als seus orígens i els alts i baixos que va patir al llarg de la seua trajectòria i destacà la reorganització més que satisfactòria que s´havia produït durant els dos últims cursos, 1925-26 i 1926-27 en el col·legi municipal, reestructuració que va permetre que assolís la categoria d´institut local.
El comissari regi, Mn. Bosch, també va fer una lloança dels esforços de tots els eivissencs i anotà la importància de l´ensenyança secundària, ja que aquesta elevava insensiblement l´ensenyança primària i era la basa de la universitària; tan gran és la seua importància que basant-se en un pedagog francès, Alfred Fonillée, va dir que tot el futur de qualsevol nació depèn de l´organització de la segona ensenyança.
Tancà l´acte el bisbe Salvi Huix recalcant la importància de l´educació en el poble i la confiança que l´inspirava el comissari regi.
L´acte finalitzà amb la interpretació de la Marxa reial a càrrec de la Banda Municipal de Música d´Eivissa i amb la visita a les instal·lacions del nou institut.
Al cap de pocs dies es feia públic un document imprès que contenia el reglament de règim intern on s´establien les normes de conducta que havien de seguir els alumnes.
Semblava que tot anava rodat, però aviat sorgiren núvols de tempesta i així Diario de Ibiza va publicar una nota recollint informacions sobre un important centre docent –no deia el nom– que no anava ´pel bon camí´ i desitjava que es fes un aturall en el ´mal camí´ que havia agafat ja que tot donava una impressió bastant pessimista i acabava demanant que la persona que es trobava al front d´aquell centre docent fes el possible per tornar-lo a la normalitat.
No sé molt bé què va passar. El professor de religió José Montesinos va escriure als pocs dies un comunicat a La Voz de Ibiza on parlava d´un incident que el claustre era el primer en lamentar. El comissari regi, Bosch Sansó, va presentar la seua dimissió al·legant raons de salut i tot seguit s´inicià una campanya de recolzament cap al Sr. Bosch. Com era cosa comuna en aquells moments, diverses, entitats i personalitats enviaren escrits al ministre d´Instrucció Pública, demanant que s´acceptàs la seua dimissió, alguns dels remitents eren els següents: l´alcalde d´Eivissa, el president del Cercle Eivissenc, el president de la Joventut Eivissenca, el president de la Marineria Marítimo-Terrestre, els farmacèutics d´Eivissa, el director del diari degà de la premsa eivissenca, la Societat de Caçadors, el director del Museu Arqueològic, els Previsors del Porvenir, Emília Noya en representació del magisteri nacional, la Federació Catòlica Agrària, la Congregació Mariana, el Casino d´Espanya, el Casino d´Eivissa, la Joventut Obrera, Josep Hernández, diputat provincial per la Unió Patriòtica i molts altres que farien interminable la llista. Però per tal d´aclarir la situació, la Universitat de Barcelona va enviar el catedràtic de medicina Antoni Salvat per tal d´esbrinar el que havia passat. Va fer les investigacions oportunes i no va trobar res reprensible. Cal recordar que en aquell temps les universitats exercien una funció de tutela sobre els institut del seu districte universitari. Bosch Sansó fou confirmat en el seu càrrec per un escrit de Ministeri d´Instrucció Pública de gener de 1929.
Bosch cessà com a comissari regi de l´institut d´Eivissa, per renúncia, per reial ordre de 17 de setembre de 1929.
Si en l´article anterior parlàvem de la personalitat de Bosch, pens que convé ara parlar d´un altre personatge destacat entre el personal del nou institut i d´un tarannà molt diferent de l´anterior, em refereix a Luis Madroñero Viota, que era oficial administratiu de la Universitat de Barcelona i que l´octubre de 1928 fou destinat a Eivissa per posar en marxa el nou institut. Abans, havia estat destinat a l´Institut integral de Manresa, del qual fou, a més de secretari, professor auxiliar de cal·ligrafia. De seguida de la seua arribada a Eivissa, s´integrà totalment en la vida social eivissenca i així va prendre part, als quinze dies del seu establiment a l´illa, en una funció benèfica realitzada al Teatre Pereira per recollir fons per al col·legi de sa Penya, amb la recitació d´un poema personal. Més endavant va actuar com actor aficionat en nombroses obres de teatre, juntament amb la seua esposa, Àngela Murillo, que representaren alguns sainets dels germans Álvarez Quintero o de Vital Aza. Madroñero es dedicà també a preparar opositors a diversos cossos funcionarials i en el seu domicili de la plaça de José Pidal –ara de la Tertúlia– també s´aplicà a vendre insígnies de tots els partits polítics del moment. (Més endavant el trobam domiciliat a Dalt Vila). Els funcionaris d´aquell moment no tenien uns salaris especialment elevats. També fou membre molt actiu de la Societat Columbòfila Eivissenca. José Miguel Romero que ha estudiat a fons el personatge en el seu vessant polític, ens diu que fou un dels fundadors, juntament amb el mestre Antoni Albert, del Partit Radical Socialista a Eivissa, partit que era encapçalat a l´Estat espanyol per Marcelino Domingo. Com a membre d´aquest partit va pronunciar importants mítings, juntament amb Antoni Albert, Marià Castellò i Joan Morales, entre altres. El 1933 fou destinat a Guadalajara. Al començament de la Guerra Civil (1936) era secretari de l´institut de Zafra, Badajoz, i jutge suplent del comitè d´Ajut del Front Popular d´aquella localitat i fou executat juntament amb unes altres 200 persones, per l´anomenada Columna de la Muerte, cos d´elit que pertanyia a l´exèrcit nacional.