El darrer bisbe eivissenc (i 2)

El 18 de juliol de 1936 esclatà la revolta del general Franco contra la República. El dia 8 d´agost d´aquell any, festa del nostre patró Sant Ciriac, tropes de milicians republicans es feren amb el govern de l´illa d´Eivissa i el bisbe Antoni Cardona Riera va fugir del palau episcopal de paisà i s´amagà a un lloc indeterminat, pareix ser que prop del puig de na Ribes segons algunes fonts. D´aquella lamentable situació, molts d´eivissencs i formenterers patiren mort violenta. Entre ells, el pare del nostre bisbe, n´Antoni Cardona, i el seu germà en Josep.

RECORDS EN BLANC I NEGRE / JOAN ANTONI TORRES PLANELLS L´investigador José Miguel L. Romero, al seu llibre ´Els morts´ (Edit. Mediterrània, 2006), dóna com a motiu per a l´empresonament i afusellament dels familiars del nostre bisbe aconseguir que sortís aquest del seu amagatall i s´entregàs a les autoritats, fet que no va ocórrer. No obstant això, el 20 de setembre de 1936 les tropes ´nacionals´ es feren amb el control d´Ibiza i sortiren del seu amagatall les diverses persones de renom que s´havien amagat, entre elles el bisbe Antoni Cardona Riera.
Sigui el que sigui, de tots és ben coneguda la imposició de la pràctica de la religió catòlica a tota la població de l´Estat, convertint-se en el nacionalcatolicisme. A Ibiza, el bisbe Antoni Cardona Riera en fou la màxima figura. Ben mirat, aquella imposició estava recolzada pel propi Papa. Vegem el telegrama que envià Pius XII a Franco, just acabada la guerra civil: «Levantando nuestro corazón al Señor, agradecemos sinceramente, con V.E., deseada victoria católica España. Hacemos votos porque este queridísimo país, alcalzada la paz, emprenda con nuevo vigor sus antiguas y cristianas tradiciones que tan grande la hicieron» (La Iglesia de Franco de Julián Casanova. Edit. Crítica, 2005). A partir d´aquí, bisbes, sacerdots i gent d´església es feren guardians de la moral i investigadors públics, a més de silenciosos personatges davant els actes criminals de gent de la Falange i els seus col·laboradors. Aquell règim polític col·laborà fent que els alcaldes franquistes decretassin normes de moral i bons costums públiques i els policies i guàrdies civils els executors dels seu compliment. A més a més, calia controlar que la dona –és una fixació d´aquesta i altres religions controlar les dones fins a formes absurdes o criminals, cosa de la qual, mai no n´he trobat una explicació– no fos motiu de pecat moral per als homes. Per aquest motiu, el bisbe Cardona obligà que a totes les portes de les esglésies es posassin cartells que deien, més o menys, el següent: «El templo es casa de oración. Se prohibe la entrada a las mujeres con escote, sin medias, con falda corta que no tape las rodillas, sin mangas que no lleguen al codo. Nota: El uso de transparente en escotes, medias y mangas es peor todavía».
Gerard Mulder, escrigué en el seu llibre Escritores y pintores holandeses en las Pitiusas 1957-1964 d´editorial TEHP, 2002, que «El verdadero hombre fuerte de la isla era el obispo. Desde su palacio en la cima de la colina, al lado de la catedral, había declarado la guerra a la mala influencia que los forasteros ejercían sobre los ibicencos». Ben mirat, ningú com els eivissencs sabérem millor que ningú d´aquell poder. L´activitat i els actes religiosos es multiplicaren per mil i tothom a practicar la religió per les bones o per les males. Fet i fet, entre tedèums i processons si mesclà assistir a misses funeràries per als morts ´bons´ del ban bèl·lic guanyador, com els actes que es varen celebrar el 29 d´octubre de 1940 per a l´enterrament de les restes dels morts afusellats al Castell el 13 de setembre de 1936 a una fosa especial construïda a l´interior de la catedral, on s´indicava que havien estat les ´hordas marxistas´ els que els havien mort –aquesta làpida fou canviada per una altra en temps del bisbe Agustí Cortés Soriano per pressió de la gent. Aquella ideologia nacional-catòlica quedà ben reflectida en el sermó que va fer Isidor Macabich a la catedral d´Ibiza en la festa de Santa Maria, el 5 d´agost de 1943, en presència del bisbe Cardona Riera. Macabich ressaltà que s´havia recuperat la pietat històrica del nostre Ajuntament «minada luego el enfriamiento religioso de la anterior centuria, que tuvo su epílogo en el laicismo republicano y en el asalto demoníaco de la bestia roja (...)» (Diario de Ibiza del 8.8.1943).
Ara bé, el bisbe Cardona Riera, durant el seu llarg mandat, va fer front a la recuperació de clergat i seminaristes; a la restauració en tota la diòcesi d´esglésies, imatges i retaules; a la reconstrucció de l´església de Sant Elm; a la construcció de l´església de Santa Creu, de la casa d´exercicis d´es Cubells i del monument al Sagrat Cor. A més, publicà el 1953 un nou catecisme –en castellà clar–, on hi afegí un apèndix on s´atacava el comunisme ateu, el socialisme, el liberalisme, la maçoneria i la teosofia. Aquest bisbe recuperà la nostra diòcesi de ple dret, el 1949, i promogué, l´octubre de 1955, la coronació canònica de la nostra patrona, Santa Maria, fent que vengués el dictador Franco a aquell acte. Però també va ser el que més rebuig rebé d´una part del poble d´Ibiza, el mes d´octubre de 1959, per haver decidit la sortida del famós pare Morey, rebuig que es concretà en una gran manifestació contra ell amb insults i pedregada contra el palau episcopal, cosa impensable en aquella època.
Pels motius que fossin, el mes de març de 1960, es conegué la sortida del bisbe Cardona d´Ibiza per renúncia per malaltia, amb el títol honorífic d´Arquebisbe de Nicópolis d´Epiro. L´historiador i canonge Joan Marí Cardona manifestà en el seu llibre Santa Maria d´Ibiza, Institut d´Estudis Eivissencs, 1985, i a l´Enciclopèdia d´Ibiza i Formentera, que el bisbe Antoni Cardona havia comunicat al Capítol de la Catedral, l´agost de 1959, el seu desig de deixar la diòcesi. El comentari popular posa en dubte aquesta versió en afirmar que se´n va anar per mor d´aquell rebuig quasi general. El bisbe dimissionari es retirà a una casa sacerdotal de Quart de Poblet, València, on morí el dia de Sant Joan de 1961 a les 8 del matí. A l´endemà foren traslladades les seues restes amb un avió militar i exposades a l´església de Sant Elm fins a la tarda del mateix dia, en que es celebrà la funerària a la Catedral per ser enterrat a la capella del Sagrat Cor. Els diaris diuen que va anar molta gent a l´enterrament. El nou bisbe d´Ibiza Francesc Planas Muntaner no hi va poder assistir per ser a Terra Santa.