IBIZA | JOSEP ANTONI TORRES PLANELLS
Primerament, hem de saber que la llauna és una planxa d´acer dolç que està recoberta d´estany per evitar-ne l´oxidació. Finalment, el llauner era l´especialista a fer els paraments necessaris de les cases. D´aquesta petita i humil història dels nostres llauners en parlarem ara.
Fa uns cinquanta anys que la nostra vida va canviar molt, amb l´arribada de nous paraments d´alumini, plàstic, vidre irrompible o olles a pressió, que varen fer canviar radicalment la vida familiar, a més d´iniciar-nos, a poc a poc, en el consumisme. Per fer-nos una idea, en aquella època de mancances, poca feina i pocs sous, es solia tenir només una cosa de la majoria de les coses i ho havíem de fer durar. Abans no es podia comprar tanta cosa ni tirar allò que s´espanyava perquè surt més barat comprar-ne una de nova que fer-la adobar. Per això, els objectes que feien els llauners foren quelcom que va anar molt bé a les cases perquè no eren cares i duraven molt més que les eines fetes de test.
La feina dels llauners era fer eines per fer menjar, per portar aigua, per mesurar líquids o per posar-ne. Aquí estava el seu gran ofici i la seua especialitat. Fer bunyoleres per fer bunyols a les cases; fer pots per mesurar la llet o l´oli a les botigues; fer embuts perquè es pogués passar els líquids d´un recipient més gran a les botelles; fer poals per treure aigua dels pous o de les cisternes; fer regadores per regar les plantes dels testos o de les petites jardineres; fer gerres per portar la llet a les lleteries o aigua a les cases que no tenien aigua corrent —la majoria de les cases de Dalt Vila, sa Penya i part de la Marina en aquell temps no en tenien; fer tines per rentar roba o els peus; fer motlles i llaunes per fer coques; fer pitxers per posar aigua a les safates de fer-se net cada dia (no existien els lavabos a les cases com coneixem ara); fer setrí per posar-hi l´oli per trempar les ensalades, o fer carabasses de sembrar perquè el vent no s´emportàs el guano eren els estris més normals que solien fer aquest artesans. Eren una mena de ferrers però més fins.
La feina de llauner suposava tenir una habilitat especial per treballar la llauna, per donar-li la forma dels objectes que venien. Asseguts a una cadira baixa i amb un davantal de sac o de pell damunt el pit, es preparaven per fer la feina en condicions. Un petit taulell gruixut damunt les cames, unes tisores per tallar la llauna i una maça de fusta eren les primeres ferramentes que utilitzaven mentre donaven forma a la llauna amb el rolleu. Prop seu, un fornet de fang antireflectant amb carbó encès els hi servia per escalfar el soldador que necessitaven per desfer l´estany per ajuntar les peces de llauna i fer els estris. Alguna vegada, adobaven alguna aixeta canviant la soleta perquè no perdés aigua. Ben mirat, aquests llauners foren els primers lampistes de la ciutat.
Altrament, els llauners feien adobs. Per una banda, tapaven el forats fets als estris de llauna amb estany. A més a més, solien adobar els paraments grans fets de test, ja que eren habituals a les cases per fer la pasta de farina del pa, per rentar la roba, per fer-hi lleixiu, per guardar-hi olives, aigua, etc. Aquests objectes eren les peces de test més grans. Els gibrells i les aufàbies, eren les que s´havia de tenir més cura a no fer-les mal bé perquè eren cares en ser eines molt grans. Amb els gibrells solien ser emprats per fer-hi la pasta de farina per fer pa; la pasta de les sobrassades; els paraments de la cuina, o rentar-hi la roba. Les aufàbies solien utilitzar-se per fer-hi lleixiu, especialment al camp, amb les cendres de les escloves del foc una vegada reposades al fons i haver deixat passar un temps. També s´utilitzaven per guardar-hi una certa quantitat d´aigua a moltes cases de Dalt Vila, perquè no tenien aigua corrent.
Sigui el que sigui, si hi havia la desgràcia de fer un petit trenc un gibrell o una aufàbia s´havia d´adobar perquè no perdés líquid. Aquests adobs els feien els llauners. Per arreglar els trencs, els llauners feien uns foradets a poc a poc amb una petita broca per posar-hi unes grapes fetes amb unes tires de planxa de plom. D´aquesta manera s´evitava que el trenc s´obrís i es perdessin per sempre aquelles eines de fang. Després feien una mica de pasta de ciment amb la que cobrien el trenc de dalt a baix perquè no es perdés líquid. Aquest adob feia que durassin els gibrells i les aufàbies una mica més.
Els llauners que coneguérem a la nostra infància foren els següents. El més antic de tots, els de Cas Saboner, ja que el seu avi, en Francesc Vilàs Abraham, ja tenia el seu taller al carrer d´Isabel II el 1909. A Dalt Vila hi havia en Taxos a la plaça de Vila. A la Marina hi havia en Raúl Moncada, a l´entrada del carrer Prim des del carrer de Montgrí. Però els més famosos de tots foren els Palla. Per un costat, en Mariano Roig Palla i la seua família, integrada per na Margalida i els seus fills Maria i Joan, instal·lats al carrer Prim, actual carrer d´Antoni Marí Ribas. Per l´altre, l´altra branca de la família Palla, integrada per en Vicent i en Pep Roig, que vivien juntament amb la seua mare i les seues germanes Marieta i Adelina a la plaça des Parc. L´arribada del plàstic i de l´alumini va fer que desapareguessin aquests obrers artesans. La majoria d´ells acabaren venent objectes de plàstic o fent de lampistes per instal·lar els banys individuals a les velles cases de la Marina o les instal·lacions d´aigua a nous habitatges de l´Eixample de la Ciutat.
22:59
.jpg)
