Quan arriba la temporada d´estiu i Eivissa posa la sisena velocitat, un nombrós grup de gent veu reduït el seu temps de dedicació a tasques familiars, bé per l´augment d´hores de treball o bé perquè inicien el seu contracte temporal. Molta mà d´obra és necessària per rebre i acomodar a la cada vegada més elevada (i preocupant) quantitat de turistes que vénen a les nostres terres. Això treu a debat una qüestió que cada cert temps es motiu de discussió i sobre la que ben sovint opinam en contextos informals: els deures escolars.
La reducció d´hores per prestar l´atenció necessària a les nostres filles i fills dificulta el seguiment de les tasques a realitzar o, fins i tot, la determinada ajuda que aquests poden demanar per acabar les feines encomanades pels docents. En aquest debat reiterat freqüentment, hi trobam sòlids defensors i ferms detractors. Fins i tot dins les escoles la disparitat de criteris és la tònica habitual. Molta literatura hi ha al respecte. Malgrat això i per l´època de l´any en que estam, no ens resignam a aportar el nostre gra de sorra a tan delicada qüestió.
Entre el arguments dels defensors, ja siguin experts, docents o famílies, està la necessitat de reforçar l´aprenentatge de l´aula. Pel que fa a l´argumentació dels contraris, el principal és que els deures a casa augmenten les diferències socials, ja que hi ha famílies que poden ajudar directament o indirecta als seus infants, mentre que d´altres no tenen aquesta possibilitat per motius socioeconòmics. Després dels raonaments, estan els retrets. Quan un pare o mare es troba un docent que no té per costum manar deures, la crítica és que no estaran preparats pel següent curs, per l´institut o per la universitat. En el cas contrari, quan els deures són excessius, la inquietud és la falta de temps o els conflictes que sorgeixen en la realització de la tasca entre fills i progenitors. Qui no ha viscut, dins d´un rol o d´un altre, un diumenge a darrera hora, amb preses i correres per acabar els deures, amb els nervis i el cansament de tots els implicats?
Sense voler entrar més a fons en la gairebé innombrable quantitat d´arguments a favor d´una opinió o de l´altra, pensam fermament que la solució està en heterogeneïtzar aquesta situació. Si hi ha diferències entre centres, entre aules i, finalment, entre alumnes, per què no ha d´haver-hi dissimilituds entre els deures escolars a realitzar?
Per exemple, la clau per resoldre la diferència entre els contexts de diferents centres està en dotar-los de suficient autonomia per propiciar un ensenyament ajustat i el més aprofitable possible. La clau per resoldre la diferència entre l´alumnat dins d´una aula és dotar el procés d´ensenyament-aprenentatge d´una individualització que permeti que cadascú dels nostres infants tingui un desenvolupament ajustat a les seues possibilitats, tot tenint en compte les característiques pròpies. Anàlogament, el mateix podem dir dels deures.
Això és, conèixer perfectament el nostre alumnat per poder saber si necessiten reforçar algun element a casa, que per diferents motius no han pogut assolir a classe. Saber si aquest alumne tindrà ajuda de la família per adaptar els deures a realitzar. Entendre el seu grau d´autonomia per ajustar la dificultat de les activitats. Tenir en compte la quantitat d´hores d´activitats extraescolars que té el nostre discent. Donar l´oportunitat a l´alumnat d´aprenentatge ràpid per poder ampliar els seus coneixements. Adaptar les activitats a les diverses capacitats de l´alumnat. Esbrinar quan de temps estarà l´infant a casa per poder fer la feina amb calma i sense nervis. I possibilitar la realització d´activitats significatives i lúdiques. Tot això, és clar, cercant uns criteris claus i bàsics que han d´impregnar la totalitat de tasques: no ocupar un excessiu temps del seu temps lliure, que no continguin abusives repeticions, que hi hagi un treball previ a l´aula i que els hi servesquin per obtenir un feedback el més efectiu possible. I per sobre de tot, que els nostres petits no avorresquin allò que fan.
Ja hem dit la nostra. Malgrat això, els deures no poden seguir sent motius de discrepàncies triangulars entre l´escola, la família i l´alumnat. Per aquesta raó hem de buscar solucions pedagògiques i socials per tenir uns criteris comuns aplicables a tot el territori. Seria una primera passa.
Després encara ens quedarà l´adultització dels infants: omplim d´activitats el seu temps de lleure en vegada de proporcionar-los un desenvolupament adequat gràcies a la concessió de llibertat per jugar, imaginar, investigar i fins i tot, passar temps sense saber que fer. De ben segur que hi trobaran solucions. Aquest, però, és un altre tema.
