Felicitat

Perquè recordem que l´informe PISA ens dóna una sèrie de resultats, tots ells acadèmics i només sobre tres àmbits. I que a les aules avaluam majoritàriament una sèrie d´aspectes curriculars poc relacionats amb la felicitat del nostre alumnat.

Perquè la major part de les famílies volen que els seus fills i filles aprovin les diferents assignatures del curs. I les proves de diagnòstic que es fan des de la conselleria mesuren l´alumnat en funció d´uns estàndards.

On queda, però, la felicitat dels petits? On deixam la importància de tenir-se en bona autoestima? Quan li llevam importància a la empatia? Quan desplaçam els valors a un segona o tercera prioritat? Per què alguns afirmen que el fet de gaudir i riure a una aula va separat d´un bon aprenentatge?

Sigui com sigui, hem de diferenciar. Tal vegada els nostres gens estiguin impregnats de la premissa cristiana del patiment per obtenir una recompensa. Tal vegada molts recordin la seua etapa escolar i volen emmirallar dues èpoques que a la força han de ser diferents.

Sigui com sigui, hem de diferenciar els sentiments o sensacions que ha de despertar en els infants anar a escola d´aquells aspectes que moltes vegades tendim a confondre. Per exemple, el concepte d´esforç. No oblidem que la capacitat d´esforçar-se va molt lligada amb la motivació que es té per una temàtica.

No podem consentir que a dia d´avui, a Eivissa i Formentera (tal i com explicaven molts joves als vídeos que es varen fer per als dos actes de presentació del document de pacte de Pitiüses per l´Acord Educatiu), els nostres joves parlin de les seues escoles i instituts amb apatia i en termes d´avorriment o tedi. O simplement que no parlin. I això passa massa vegades. Les nostres filles i fills no ens comenten que han fet durant la jornada escolar. Obvien xerrar d´aquesta o aquella classe. Invisibilitzen les hores d´estància dins del centre. L´escassetat de vegades que l´emoció envaeix els seus ànims ens ha de fer reflexionar sobre quin és el vertader problema que impregna el sistema educatiu.

Allunyem-nos de grans tractats, de Lomces i de Pises. Apropem-nos, per exemple, a un dels grans: Francesco Tonucci. Sol acompanyar els seus escrits amb vinyetes que signa amb el psudònim de Frato. A un dels articles que l´italià recopila al llibre ´Perill, nens´, dóna en el clau, ens dóna la clau: «Ens preocupem quan els nostres fills van a escola contents, perquè sospitem que no estan treballant com ho haurien de fer, que s´ho passen massa bé». Hauríem de reunir claustres de docents, famílies i consells escolars per parlar «del que caldria fer perquè l´escola es convertís en una experiència agradable, divertida, tan seriosa com seriós és jugar, tan productiva com un treball gratificant i no avorrit [...] que treballessim per a una escola on els estudiants volguessin quedar-se més temps del previst, tornar-hi després de les classes». L´article ha complit vint anys i seguim amb el mateix problema. A una de les seues nombroses vinyetes es veu a dos nens recolzant el cap sobre els seus braços creuats. El boix li diu a la seua companya: «Jo crec que es podria aprendre sense odiar allò que estudiam». Amb això queda tot dit. Per si de cas, però, recordarem la conclusió que encetava l´article: el nostre sistema educatiu s´hauria de valorar amb el resultats d´unes proves que avaluassin la felicitat dels nostres infants.