Un conegut proverbi xinés diu que «quan el savi assenyala la Lluna, el neci es queda mirant el dit». Com totes les dites, hi ha elements amb els que podem estar-hi d´acord i d´altres, amb els que podríem mostrar-hi discrepància. En el cas que ens ocupa no és diferent. Ets necessàriament neci si restes mirant el dit? Qui no s´ha quedat mirant aquest dit metafòric alguna vegada, fins que algú et descobreix, t´il·lumina o simplement t´ensenya la Lluna en forma de nous coneixements? Vist això, el proverbi podria baratar per ajustar-lo a una altra realitat.
Ara que la redacció del document del pacte educatiu arriba a la seua fi, tant a nivell pitiús com dins de la plataforma Illes per un Pacte, les preguntes que sorgeixen des de diferents sector interessats en el document s´encaminen a buscar els aspectes claus, les qüestions fonamentals, els elements vertebradors. Com resoldrem els problemes educatius?, demanen uns. Com farem per millorar resultats?, sol·liciten els altres.
Al mateix temps, el document comença a arribar a les assemblees o als gestors de les diferents entitats i organitzacions que en formen part (aproximadament trenta, en aquests moments). Mentre uns demanen pels continguts primordials, els altres analitzen si aquest document s´ajusta a les seues exigències i voluntats.
Hem de saber, però, que no hi ha fórmules màgiques. Que tot allò que s´ha plasmat negre sobre blanc esdevindrà paper mullat si no fem un exercici d´avaluació i autocrítica continuada, de millora i creixement al llarg del temps. I sobretot si no implicam a tots els sectors de la societat. Un altre proverbi, aquesta vegada africà, ha estat un dels lemes al llarg de tot el procés: «Per educar un infant fa falta tota la tribu». La tribu ha de conèixer quin és l´objectiu final, més enllà de totes les propostes que es plasmen al document, importants, però simples vehicles que ens duran al destí. El que volem finalment és més senzill. Més humil que tots aquells estudis als que fem referència. Més fàcil que el que ens diu la pedagogia actual. Més meridià que el document que ha sortit per la millora del sistema educatiu.
Sí, tot és més fàcil. Es resumeix amb un somriure. Un somriure que es dibuixa a qualsevol aula, en qualsevol cara, de qualsevol dels nostres infants. Aquest fet és el que ens ha de moure, el que ens ha de fer superar les dificultats i el que ens ha de marcar el camí. Us sembla naïf? Potser, però innocent seria aquell que pensés que les dificultats no aniran apareixent dins d´aquest llarg trajecte que just hem iniciat i del que només hem recorregut el primer tram. Cada passa que avancem resultarà més complicada i implicarà que entri en joc amb molta força una altra paraula que ens ha guiat en tot el procés: generositat. Cada membre de la societat vol un model educatiu diferent i això resulta impossible. Per tant, un pacte ha de deixar descontents i satisfets a tots i cadascun dels actors. Aquesta afirmació no és cap errada. Tampoc incorre en cap contradicció. La generositat implica cessions i les cessions insatisfaccions. I com si d´una suma màgica es tractés, un munt de petites insatisfaccions donen com a resultat un acord i la contentació final de totes les parts. Un fet momentani que inaugurarà, com hem dit, un travessia molt extensa.
L´esforç, però, paga la pena. No ens hem de quedar mirant el dit que representa aquest document inicial. Això només és un punt de partida, destacat, perquè ens marcarà el camí, però que no abraça el seu destí: millorar l´educació, sense pausa, però sense desesperació. Aquesta és la Lluna que hem de mirar. Un objectiu que volem resumir en un guany de somriures. Això és, al cap i a la fi, el que volem. Volem escoles amb boixes i boixos que somriguin. Volem centres amb nens feliços. Volem instituts amb al·lotes que no s´avorreixin. Volem, en definitiva, mirades brillants que desprenguin espurnes. Perquè aquestes espurnes, encendran milers de focs.
