Aquest dos d´octubre es compleixen setanta-vuit anys de l´assassinat d´Eulària Marí Torres i Bárbara García Doreto al cementiri vell de Vila. Foren executades per un escamot falangista aquella nit de començaments d´octubre, juntament amb el farer alacantí Diego Ponce de León. No varen ser ni les primeres ni lamentablement les darrers víctimes de la repressió franquista a Ibiza, però Eulària Marí i Bárbara García són les dues úniques dones executades extrajudicialment pel feixisme a l´illa.

És cert que altres dones eivissenques moriren durant la guerra a causa de diversos bombardejos sobre la ciutat, però aquell 2 d´octubre dues dones foren afusellades covardament aprofitant la foscor de la nit amb l´única llum dels fars d´un vell taxi negre ja tristament famós a la història de la repressió franquista a Eivissa. Eulària Marí Torres residia a cas Evencs i es dedicava a les tasques de la llar.

Només una cosa la diferenciava de la resta de les dones del seu temps: sabia llegir i escriure i tenia una marcada i gens dissimulada consciència republicana. No era l´única a la seva família; dos dels seus germans patiren també la repressió en forma d´execució i exili per part de la justicia franquista.

S´ha de dir, però, que Eulària no era l´única dona que tenia una activíssima implicació política al municipi de Sant Joan. Hi ha constància de la participació de vàries dones en reunions i mítings a pobles com Sant Llorenç i Sant Miquel durant els anys republicans.

D´això es tractava també la repressió franquista, d´acabar amb la participació social i política de les dones que la República les hi havia concedit i d´assegurar el seu retorn a les tasques domèstiques, tutelades moralment per l´església.

I de pas convertir el vestit de pagesa en un símbol merament folklòric, desprovist de l´orgull i la dignitat amb que el vestien des de petites dones com n´Eulària Marí, inclús en el moment de la seva mort. I per assegurar-se de la seva ´victòria´ sobre aquesta dona, moments abans de la seva execució li tallaren la seva llarga cua, un element carregat de simbologia a la pagesia eivissenca.

Bárbara García Doreto fou apressada sota l´acusació -que poc després es demostraria falsa- d´haver robat una emprendada a l´església de Sant Miquel, on residia. Era una dona d´idees avançades per al seu temps, però qui tenia una implicació política més activa era el seu marit, absent de l´illa en aquells moments. La nit de la seva mort fou empressonada amb la seva filleta de quatre anys a una caseta -ja desapareguda- a la plaça de Sant Joan que servía ocasionalment de presó, juntament amb altres dones, la qual cosa dóna fe de l´alt grau de participació política femenina a aquell municipi. Aquella nit va coincidir allí dins amb Eulària Marí i totes dues foren dutes cap a Vila.

Probablement, les dues ´roses´ eivissenques foren torturades i vexades abans de ser executades al mur exterior del cementiri vell de Vila, com tants d´altres republicans eivissencs durant la postguerra. No foren poques les dones eivissenques i formentereres que, d´una manera o altra, patiren la justicia repressiva i negativa de les noves autoritats franquistes.

Moltes foren encausades acusades d´haver recolzat la República o els diversos comitès de milícies que actuaren als pobles de l´illa durant els mesos d´agost i setembre de 1936. Algunes foren internades a la presó de dones de can Sales, a Palma, que allotjà fins a cinc-centes internes.

Altres sofriren la repressió econòmica en forma d´incautacions de béns o depuracions laborals, que les condemnaven a la misèria i la fam. I altres, senzillament, patiren l´estigma social de ser ´dona de pres´ o ´vilda de roig´ en situació d´absoluta indefensió; la mateixa que els seus fills pels carrers i escoles dels pobles.

La història de les ´dues roses´ eivissenques és una més entre moltes tristes històries de la repressió franquista a les Pitiusas, però hauria de ser una fita especial en la història de les dones durant la guerra civil i el segle XX a aquestes illes que encara està per escriure.