Avui despedim amb recança un home bo, amic dels amics i dels enemics, que amb els anys de vida que Déu li ha donat, ara descansa, després de tota una vida intensa d'estima a Déu i a la terra d'Eivissa. i sobretot a la llengua catalana d'Eivissa. Se n'ha anat massa de pressa, perquè ara més que mai ens falta el seu exemple de lleialtat cristiana cap a Déu i de lleialtat cap als mots de la nostra llengua. Algú pot pensar que aquestes paraules són retòrica, però aquestos són els dos principis que varen orientar tota la seua vida i la seua obra literària.
Mossèn Josep Planells i Bonet va néixer a Sant Rafel de sa Creu (Eivissa). Va ser deixeble de mossèn Vicent Serra i Orvay durant els anys que va cursar estudis eclesiàstics al Seminari d'Eivissa. Va començar a escriure poesia en català durant els anys seixanta, animat per Isidor Macabich i Marià Villangómez. A més de la seua aportació a la literatura catalana d'Eivissa, la seua prosa i poesia són un testimoni de lleialtat a la llengua catalana, des d'aquells anys difícils que el franquisme prohibia expressar-se en català i el seu compromís l'ha mantingut fins als nostres dies. Marià Villangómez ja va incloure alguns poemes seus a l'antologia ´Poetes eivissencs´, que va treure l'any 1968. Ha publicat llibres de prosa com ´Vora el foc´ (1997), ´Hora màgica´ (1999), ´Viatge insòlit´ ( 2002) i diferents llibres de poesia: ´Ressò de paratge´ (1993), ´Remembrances´ (1995), ´Musa fugaç´ (2003), ´Es Vedrà´ ( 2005), i el 2012 va publicar ´Forca amunt i Forca avall´.
Don Pep sempre va tenir un cor disposat a rebre totes les persones. Va acompanyar i compartir els saliners i les seues famílies en moments d'alegria i de tristor durant el primer destí com a capellà a Sant Francesc. Després a Sant Carles de Peralta, va compartir la vida amb els pagesos; i també va atendre espiritualment persones que venien de tot el món; basta que recordem quan va donar acollida als hippies que s'establiren per Sant Carles i voltants, mentre eren perseguits per l'autoritat als anys seixanta. Va acollir intel·lectuals d'Eivissa i de tot el món. Quan don Toni Costa va deixar Sant Mateu i don Pep era rector al seu poble natal de Sant Rafel va acollir la tertúlia culinària i teològica setmanal a ca seua, a la casa de tots, que era la parròquia de Sant Rafel.
Tota la poesia de mossèn Josep Planells Bonet presenta una mirada agraïda a la naturalesa: és sempre una mirada neta i benigna, que naixia de la pau interior del seu cor. I així la poesia s'expressa inevitablement amb precioses imatges com són l'alba encalmada, pel pas de les hores i els dies, les darrers hores de la tarda. Aquesta harmonia només desapareix en un moment de dolor físic provocat per una malaltia que el va perseguir els darrers anys de la vida, els dies de dolor produït per la inflamació del trigemin.
La investigació pel lèxic eivissenc ha estat una de les passions del poeta. Don Pep ha portat sempre damunt una llibreteta on anava prenent notes poètiques i lèxiques. Quan escoltava una paraula nova o que li cridava l'atenció, que surt de la boca d'un home o dona del camp, treia el seu bloc de notes i l'apuntava amb prestesa, després investigava, consultava diccionaris, buscava l'etimologia, i a vegades la incorporava a un pròxim poema. Quina llàstima que alguns d'aquestos quardens de notes s'hagin perdut a causa d'un furt de la bossa que les guardava.
Encara voldria comentar-vos un aspecte important relacionat amb la poesia la llengua. Don Pep ha sét sempre una persona enamorada de la llengua catalana d'Eivissa. Mestres savis com don Vicent Serra i Orvay, un dels preceptors que ha influït en la vida de don Pep, i don Isidor Macabich, també. D'ells va aprendre a estimar la nostra llengua i la curiositat per aprendre l'origen i el significat de les paraules. Quan molt pocs eivissencs escrivien versos en llengua catalana, don Pep ja ho feia decididament, era una manera de parlar amb Déu i els hòmens i dones de la nostra terra; així ho feia també Verdaguer.
La persona humana que era mossèn Josep Planells i Bonet s'alimentava de la gratitud a Déu perquè li ha donat la vida per cantar la bellesa del món creat i proclamar la paraula evangèlica. És aquí on la llengua esdevé un punt fonamental: Com podria explicar la veritat de l'Evangeli, explicar les paràboles i comparacions, la poesia evangèlica, sense posseir el do de la comprensió d'aquesta mateixa paraula evangèlica per comunicar el missatge de Déu?
Gràcies, don Pep, pel vostre testimoniage de lleialtat a Déu i a la llengua catalana. I permeteu-me que humilment us demani que des del cel il·lumineu aquesta nostra illa i la seua gent. La vostra mirada, al costat de la mirada de Déu, ara ens fan més falta que mai. Descansau en pau.
