El concepte ´sucursalisme´ potser resulti poc familiar per a les persones més joves que puguin llegir aquest article. Va estar, en canvi, molt de moda, al principi de la Transició a la democràcia. I, sobretot, quan es varen implantar les primeres comunitats autònomes, abans que algun il·luminat decidís que totes les regions d´Espanya s´havien de convertir en comunitats autònomes (i creàs, com a conseqüència d´aquesta idea peregrina, un sistema completament inviable).

Amb l´autonomisme de finals dels anys setanta, el món (polític, dins l´Estat espanyol) es dividia en autonomistes i sucursalistes. Els autonomistes eren, en un mateix paquet, tant els que volien l´autonomia com els que tenien capacitat autònoma per decidir (incloent-hi federalistes i independentistes, per decomptat). Així, per exemple, a les illes Balears, el PSM o, posteriorment, UM, eren partits autonomistes (també ho era el PSAN, quan n´hi va haver). Pertot arreu, Aliança Popular i UCD eren partits sucursalistes, perquè tenien una estructura a nivell de tot l´Estat espanyol, i les decisions se solien prendre al centre de les Espanyes. A les ´regions´, les respectives seccions tenien molt poca capacitat de decisió autònoma.

Dins el Partit Socialista hi havia fortes discussions sobre la qüestió del sucursalisme. Mentre, a més de ser un partit diferent del PSOE, també comptaven amb un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats (cosa que només va ocórrer durant la primera legislatura, si no ho record malament), el Partit Socialista de Catalunya (PSC) es podia reclamar, amb bones dosis de raó, com a partit no sucursalista. Tot i que, ja llavors, hi havia gent que considerava que el PSC no prenia decisions plenament autònomes, sinó que moltes vegades aquestes decisions es trobaven interferides pels dictats del PSOE. Del fet que es pogués considerar el PSC com un partit plenament independent del PSOE se´n derivava que hom el consideràs o no com un partit sucursalista. Pel que fa a les federacions del Partit Socialista (posem, el PSIB), una majoria els considerava com a sucursalistes, encara que ells es reclamassin el contrari. La cosa era una mica més complicada al Partit Socialista del País Valencià (PSPV), que havia nascut com a partit autònom, i després s´havia federat amb el PSOE.

Bé, deixem, emperò, la història i passem al present i al futur (que és l´única part que podem modificar). L´esquerra, a les illes Balears, ha aconseguit derrotar el PP quan ha actuat de manera menys sucursalista. Tant l´any 1999 com l´any 2007, a Eivissa es varen articular pactes que ultrapassaren, ben sovent, la voluntat de determinades formacions polítiques que els integraren. A menys sucursalisme, per tant, més possibilitats de pactes amplis progressistes, autocentrats i d´ampli espectre.

De cara a les eleccions de 2015, com no podria ser d´altra manera, el sucursalisme n´és el màxim obstacle. Avui el sucursalisme ja no constitueix una xacra, ni res de què un s´hagi d´avergonyir. Record, en la primera entrevista que IB3 va fer a la representant eivissenca de Podem, que ella no es va manifestar sobre el model territorial per a Balears, perquè des de Madrid encara no els havien donat directrius sobre aquesta qüestió.

Sucursalisme vol dir no poder parlar de possibles pactes perquè primer, posem per cas, les direccions ´nacionals´ (llegeixi´s espanyoles) d´Esquerra Unida i de Podem han de decidir si es pot pactar o no; o esperar les directrius, per part de qualsevol polític d´abast estatal.

El sucursalisme de Madrid és el pitjor, naturalment, perquè interfereix de manera definitiva. Però també resulta clamorós el sucursalisme dels que fa trenta anys o quaranta es reivindicaven com a no sucursalistes, i avui ho són a Eivissa, en relació a Palma. Perquè estic convençut que la decisió d´ENE o de la PUC de pactar o no amb els socialistes no dependrà d´una decisió plenament autònoma d´Eivissa, sinó d´allò que es decideixi a Mallorca. El sucursalisme d´Eivissa en relació a Mallorca (com la dependència, en general, d´Eivissa respecte de Palma) no es pot comparar amb el sucursalisme d´Eivissa (o del conjunt de les Balears) en relació a Madrid. Madrid té més poder, és més impositiu i més executiu. I, per tant, el sucursalisme en relació a Madrid ens és molt més desfavorable. Però el sucursalisme (dels que no es reclamen sucursalistes) en relació a Mallorca, també fa pena (per no dir una altra cosa).

L´únic lloc de les Illes Balears on fa pinta que el sucursalisme no acaba d´arrelar és Formentera. Gent per Formentera constitueix un exemple de com, fins i tot per a gent que milita en formacions d´àmbit estatal, el sucursalisme trontolla quan es tracta d´organitzar projectes per a l´illa: sense aquest fet, no s´explicaria una història d´èxit com la de Gent per Formentera.