Al llarg del darrer mes, dins diferents converses informals amb famílies que tenen fills en edat escolar, m´han referit les mateixes preguntes. «Què està passant?». Que diferents persones, en diferents moments i espais, hagin coincidit en la seua pregunta en aquella època del curs em va sobtar. A més, si afegim que aquestes famílies s´havien manifestat contràries a la vaga educativa de principi de curs, la sorpresa augmenta exponencialment.
I és que, com ja poden imaginar, les seues preguntes es referien a què està passant amb la política educativa del Govern, i, certament, estaven alarmats per diferents fets protagonitzats pels nostres dirigents.
Dues són les possibles respostes: o que no saben ni per on tirar, com se sol dir vulgarment, o que tot té a veure amb una estratègia clara i meditada. Si l´encertada fos la segona, em fa por només intuir el que suposaria, ja que és una bastida creada pel neoliberalisme per acabar amb l´educació i la sanitat pública. Un dels objectius d´aquesta corrent política i econòmica és que l´Estat no ha de competir amb la iniciativa privada. És a dir, el neoliberalisme vol que tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat siguin privatitzats.
Com dur a terme aquest objectiu? Com convèncer a la ciutadania que un servei públic ha de ser privatitzat? L´estratègia és expressar, comunicar, repetir, insistir i convèncer que el servei públic en qüestió no funciona. Per exemple, amb declaracions reiterades («hi ha molt de fracàs escolar», «l´abandonament escolar és alt», «l´informe PISA indica que estam a la cua», «la inversió és alta i els resultats baixos» ...).
També, col·locar al capdavant de ministeris i conselleries personal no preparat, i així, el ciutadà tindrà la sensació de desconfiança cap al servei públic. Una vegada fet això, apareix el recel: «Què està passant?».
Quan una majoria de gent tingui clar que la cosa pública funciona malament i que no té un rendiment adequat, resultarà més senzill poder dir que per millorar-la no quedarà més remei que posar-la en mans privades. La realitat, però, és una altra. Els seus objectius són evidents: fer negoci amb allò que és de tothom. I al mateix preu, el que intenten és poder tenir controlades les masses, poder educar l´alumnat sense esperit crític, sense preguntar el perquè de les coses i de forma individualista. I això sense endinsar-nos en el món de la sanitat (ja sabem com està aquest sector als EE UU).
Què podem fer? Què podem dir a aquestes famílies que tan preocupades estan pel futur dels seus fills? Per contestar sengles qüestions, tiraré mà de dos referents en el món de l´educació.
Juan Carlos Tedesco, exdirector de l´Oficina d´Educació de la Unesco diu que «l´escola és una forma de fer política, perquè no fer política amb ella també és fer política, o siga, tolerar passivament els antivalors que ens volen imposar». Això és, que el nostre alumnat es qüestioni la societat en la que vivim per poder-la millorar.
Pablo Gentili, doctor en educació i professor de la Universitat de Rio de Janeiro, expressa que la millor forma de defensar-nos contra aquestes polítiques és «trobar espais públics perquè els estudiants, docents, pares i sindicats puguin parlar i discutir sobre això i trobar esferes comunes de reflexió i de lluita pedagògica que darrerament hem perdut».
Per sort, a les nostres illes, gràcies als diferents sectors de la comunitat educativa, sembla que aquests espais s´han recuperat a rel de la vaga. S´han obert molts fòrums de reflexió que, de ben segur, milloraran l´educació a les nostres illes. Espais on els ciutadans dialoguen, reflexionen i intercanvien opinions. Com a exemple, la plataforma Pitiüses per l´Acord Educatiu o les converses que han iniciat aquest escrita amb una pregunta: «Què està passant?». I com a resposta, només cal expressar amb convicció: «Parlem d´educació».
