Una vegada hem comprovat que les autopistes de l´educació del Govern de Bauzá no eren sinó senders en el desert d´idees de la consellera Camps, seguirem defensant sense timidesa ni mala consciència el valor de l´escola pública, desacreditada per aquells que la trepitgen ara sense haver-hi posat els peus mai abans. I reivindicam el dret a exigir, amb urgència, un canvi de política i més mitjans abans que el fracàs i l´abandonament escolar es converteixin en un mal endèmic a les nostres illes.
Però l´actitud derrotista que s´ha estès com una taca d´oli per damunt d´amples sectors de la societat, ens obliga a fer memòria d´aquell temps que visquérem els homes i dones a punt de complir els setanta anys, i en el que va transcórrer la nostra infància. Per molt que ens preocupin els actuals símptomes de pobresa i falta de recursos, hem de reconèixer que la situació de carestia i misèria dels anys quaranta i cinquanta del segle passat va ser molt pitjor. I ens en sortírem.
En sortírem perquè els nostres pares, que havien conegut temps millors, ens ensenyaren que contra l´adversitat només s´hi podia lluitar amb sacrifici, treball, estudi i força de voluntat. I ells van ser els primers en donar exemple. Quants de pares estan disposats avui dia a renunciar al cotxe nou, a comprar-se roba nova, anar al bar o de vacances per comprar llibres o material escolar, ajudar a crear bons hàbits i millorar l´educació dels seus fills? Quants n´hi ha que siguin conscients que l´educació ha de transformar les seves vides i obrin en conseqüència?
En primer lloc s´ha de posar ordre i sensatesa en la creació d´hàbits i d´actituds. Nens i nenes, igual que s´han d´alimentar correctament, han de descansar i estudiar a certes hores. I perquè ho puguin fer, és necessari exigir-ho i mantenir la ràdio i la televisió apagades i la casa en silenci. Ja a l´antiga Grècia, Demòcrit escrivia: «Els infants als qui es tolera que no s´esforcin, ni aprendran les lletres, ni la música, ni l´exercici corporal, ni allò més relacionat amb la virtut: el respecte».
No és necessari un medi intel·lectual per aprendre, basta amb crear un ambient que faciliti l´estudi. I tampoc és cert que tots els savis i persones que ´han fet carrera´ siguin fills de la burgesia o de persones adinerades. El pare de Copèrnic era forner, el de Kepler tenia una taverna, Newton era fill d´un pagès i Kant, d´un selleter. El pare de Dickens era sovint a la presó per deutes i la mare del premi Nobel Albert Camus, orfe de pare, era analfabeta i feia la neteja a cases de gent benestant. Manuel Valls, primer ministre de França, i Anne Hidalgo, l´alcaldessa de Paris, anaren a l´escola pública i són fills d´emigrants espanyols.
Si els pares d´avui dia són conscients que és l´educació la que ens converteix en ciutadans lliures, ens permet prendre les decisions correctes, ens ajuda a defensar-nos i a defendre als altres davant qualsevol situació d´injustícia, no hi ha dubte que encertaran el camí adequat per assegurar el futur dels seus fills. Malgrat tots els entrebancs actuals, que no són pocs, o els que puguin venir.
«Hi ha poques coses impossibles per elles mateixes. Més que els mitjans, ens falta la tenacitat per aconseguir-les. L´ànim es deixa atreure, per peresa o per costum, per allò que és fàcil i agradable. Aquest mal hàbit posa límits al nostre coneixement, i ningú pren la feina de portar el seu esperit fins als límits on podria arribar.». És un consell de F. de la Rochefoucault. No l´hauríem de deixar de banda.
