Joseph Goebbels, ministre de Propaganda de l´Alemanya nazi, deia que «si una mentida es repeteix moltes vegades, acabava convertint-se en veritat». El president Bauzá ve repetint des de l´inici de la legislatura dues afirmacions: que la immersió lingüística és la culpable del fracàs escolar i que està a favor de la llibertat i l´elecció, enfront de la immersió i la imposició.
En què es basa per fer aquestes afirmacions? Anem per parts.
En el primer cas, si feim un repàs als estudis més significatius, no trobam investigacions que recolzin tan contundent asseveració presidencial. Algunes organitzacions intenten justificar aquest aforisme amb dades on es fa palès el major percentatge d´abandonament escolar entre els alumnes de parla castellana, però no apliquen cap rigor científic per aclarir dit argument: no s´analitza el context, ni el nivell socio-cultural dels implicats, ni la implicació o estudis familiars, ni els percentatges d´immigració, ni menys, les expectatives dels pares per l´educació. Els pocs estudis contraris al bilingüisme daten del 1928 (Conferència Internacional sobre Bilingüisme) o del 1951, (resolució de la Unesco). Esperam que en Bauzá no s´hagi inspirat en aquests, ja que estan una mica antiquats.
Des de les primeres investigacions empíriques sobre el bilingüisme, cap als anys 60, la visió que es desprenia dels primers informes va canviar notablement. Per no cansar els lectors, farem un ràpid resum: Lambert (1962) i Balkan (1972) expressen que l´ensenyament en una llengua diferent de la materna podria donar millors resultats que en llengua primera. La iniciativa, però, amb més repercussió en aquells anys va ser l´experiència de l´escola Saint Lambert, al Quebec, que va donar nom a la immersió.
El 1963, les famílies d´aquest centre estaven preocupades en constatar que la seua progenitura anglòfona tenia greu mancances en francès en acabar l´escolaritat. Això els impedia comunicar-se amb eficàcia en aquesta llengua, circumstància que els provocava diferents impediments. Així, dos anys després es produïa la primera classe experimental d´immersió al francès per a l´alumnat que parlava la llengua majoritària, l´anglès. El departament de Psicologia de la Universitat McGill, en avaluar aquest experiment, verificà que s´havien assolit els objectius marcats i que una escolarització en una llengua diferent a la de casa no impedia l´èxit acadèmic i aconseguia un bilingüisme funcional. Famílies que usaven una llengua, varen afavorir la immersió en una altra, per millorar la competència comunicativa del seus fills. Que prenguin nota al Círculo Balear o a ´No vaig de vaga´.
A partir d´aquí, novament Lambert el 1981, després de nombrosos estudis, va afirmar que per aconseguir una societat bilingüe era precís prioritzar l´escolarització en la llengua amb menys possibilitats de desenvolupament social. Clar i ras. I ja sabem quina és aquesta a l´àmbit balear. Posteriorment, nombrosos estudis es publicaren amb resultats similars: Cziko i Guther (1979), Sidoti, Blake i Wolfe (1984), Lambert de nou (1984), Genesse i Holobow (1986), Sánchez i Tembleque (1986), Thomas y Collier (1997), Lindholm-Leary (2001), etc. Com podeu comprovar, científics gens sospitosos de voler adoctrinar ments cap a un ensenyament catalanista.
Totes aquestes investigacions, efectuades a altres bandes del Planeta, són aplicables a la realitat balear. Estan fetes a territoris semblants, uns territoris amb bilingüisme social on dues llengües estan en contacte, sent una d´ella la de menys presència global a la societat. No és el cas de Suïssa, mereixedora d´una visita per part del president i el seu exconseller Bosch, sense que a hores d´ara sapiguem quin era el motiu del viatge, tot considerant que aquest país està format per territoris monolingües, gens comparable al nostre cas.
Si ens apropam a la realitat illenca, els resultats obtinguts (anys 2011 i 2012) pels alumnes de quart de primària i segon d´ESO, a les proves de l´Institut d´Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu (Iaqse, organisme de la conselleria d´Educació), ens donen un resultats similars quant a competència lingüística en català i en castellà (al voltant del 62%). Per tant, sense diferències entre les dues llengües, trobam una raó més per assegurar que la immersió no ens duu al fracàs.
Pel que fa al segon mantra, un simple recordatori pot desmuntar que el model de la immersió és el de la imposició: el decret de mínims recentment derogat, va ser aprovat sota mandat del PP, amb el consens de la resta de forces polítiques (1997). Sí, reiteram: consens polític. El mateix consens que no s´ha buscat amb el TIL. I encara, quant a l´elecció, dir-li al president que s´escolti els experts. No podem permetre que es vulgui donar llibertat d´elecció per triar opcions contràries als criteris científics de lingüistes, pedagogs i psicòlegs educatius. I això és el que és pretén en aquests moments.
Per tant, les dues frases estel·lars de la legislatura només ens duran a una ruptura sociolingüística. En reduir el nombre d´hores en la llengua pròpia, l´alumnat castellanoparlant esdevindrà monolingüe. Només les famílies que a casa empren el nostre català assoliran un bilingüisme funcional. I això sí que és discriminació. En canvi, la immersió permet aprendre dues llengües al preu d´una i així el nostre alumnat amplia vocabulari, té més capacitat d´expressió, millora la intel·ligència verbal i no verbal i, entre d´altres avantatges, té més facilitat en aprendre altres llengües.
Un dels principals objectius de l´educació obligatòria és que l´alumnat pugui comprendre i expressar-se amb correcció, oralment i per escrit, en llengua catalana i en llengua castellana. Això només s´aconseguirà amb un model lingüístic basat en estudis científics avalats, per molt que els hi pesi a alguns. La resta, són mentides mil vegades repetides, que, al contrari del que deia el ministre nazi, mai esdevindran veritat.
