Sentint en Felipe González davant n´Artur Mas en el debat que varen tenir a la Sexta, em meravellava de la manca absoluta d´elaboració d´un discurs mínimament sòlid davant el procés d´autodeterminació de Catalunya. En Mas, per dir-ho col·loquialment, se´l va berenar amb quatre obvietats. I no és que en González sigui curt, o que no tengui discurs, sinó que l´espanyolisme no ha estat capaç de generar res més que les quatre banalitats que va dir González, i que diuen i repeteixen tertulians i opinadors de pelatge i condició diversa, però units per l´estatisme.
Crec que, en el discurs sobiranista català, hi ha un flanc que encara no està prou ben treballat, i que necessita millorar. Em referesc a buscar la manera d´aconseguir que el procés sigui beneficiós, òbviament, per a Catalunya, però també per a Espanya. I, així mateix, resulta bàsic minimitzar els riscos que el procés produirà, tant en una nació com a l´altra. Per posar un exemple prou clar: des d´un punt de vista econòmic, és bastant clar que una Catalunya independent seria plenament viable; però no és clar en la mateixa mesura que una Espanya sense Catalunya, ho fos, econòmicament, viable. Per tant, el sobiranisme català ha de contribuir a posar els elements necessaris no només per a la viabilitat de la pròpia independència, sinó també per a la viabilitat d´una Espanya sense Catalunya. D´alguna manera, els catalans hauran de fer d´anglesos, davant una Espanya més comparable amb Escòcia. Recentment, el Govern de Cameron va anunciar que el Regne Unit es faria càrrec de tot el deute d´Escòcia, fins i tot en el cas que Escòcia decidís optar per la independència. Ho varen per fer evitar la malfiança dels mercats i per procurar que no es produís cap tipus de turbulència que pogués alterar el procés o crear disfuncions, tant per a Anglaterra com per a Escòcia. Idò bé, en el cas del procés català, Catalunya pens que haurà d´acceptar de fer sacrificis per aconseguir la viabilitat d´Espanya, a fi i efecte que el procés sigui menys traumàtic, no per als catalans, sinó per als espanyols.
En tot plegat, s´ha parlat molt poc del que, des del meu punt de vista, constitueix un dels grans perills del procés (i que podria fer mal no només a Espanya, sinó també a Catalunya): el perill d´implosió d´Espanya. Podria ser que el procés d´autodeterminació de Catalunya, especialment si va a bon port per a les tesis independentistes, provocàs una allau d´independències en cascada a l´Estat espanyol? En principi, i en bona lògica, això no hauria de passar. Ni tan sols s´hauria d´haver d´apuntar el perill que aquest fenomen es pogués donar, especialment si tenim en compte que a la Península Ibèrica i illes pròximes no hi ha disset nacions, sinó que n´hi ha quatre (Portugal, Castella, Euskadi i els Països Catalans). I, de les quatre, dues ja són independents i només una altra, de moment, ha plantejat la volutat de ser-ho.
Però, malgrat tot, per molt que l´únic cas amb mandat democràtic per resoldre és el de Catalunya, existeixen alguns indicis que ens haurien de fer malfiar sobre els possibles efectes d´aquest procés. Recordem, per exemple, quan es produiren les reformes dels estatuts d´autonomia, l´anomenada ´clàusula Camps´, que consistia a demanar per a cada autonomia governada pel PP (o, en alguns casos, també pels socialistes) qualsevol competència que Catalunya tengués en el nou Estatut. Atenent estrictament a la ´clàusula Camps´, la independència de Catalunya hauria de suposar automàticament la implosió d´Espanya. Si Catalunya vol la independència, per reduir-ho a l´absurd, la Rioja també. De la mateixa manera que la reforma de l´Estatut de Catalunya va arrossegar automàticament unes quantes comunitats autònomes, per què no hauria de poder ocórrer algun fenomen semblant amb la independència?
De fet, Espanya és un país amb una escassíssima solidaritat nacional. Només hi ha un parell d´elements que generen solidaritat entre els espanyols. Un d´ells n´accentua el caràcter hooligan: em referesc, naturalment, a la devoció per La Roja (tan atiada des del poder i des dels mitjans de comunicació de masses). L´únic altre element clar que fa que els espanyols se sentin solidaris entre ells és l´anticatalanisme. Avui, anar contra Catalunya uneix espanyols de tota casta i condició, i de tot color i pelatge polític. Però convendrem que es tracta d´un lligam molt feble, i, a més, en negatiu. Per tant, tot apunta que pot ser un lligam insuficient. Cada vegada em costa menys d´imaginar-me Andalusia, Extremadura, Castella-Lleó, la Rioja, Castella-la Manxa, i fins i tot Madrid independitzant-se d´Espanya. Podria passar, si les coses van per aquí, que s´acabàs com a la Unió Soviètica (quan, independitzada Rússia, ja només formaven l´URSS un parell de repúbliques caucàsiques), i que el Regne d´Espanya fos integrat per València, les Balears i Múrcia, per dir alguna cosa. Però un procés així posaria en greu perill, també, el procés català.
A Catalunya li convé que Espanya no implosioni. I a les illes Balears i al País Valencià també ens convé, per poder fer el trasvassament sense que hi hagi perill de violències o de problemes afegits.
