Dimarts passat es compliren 40 anys. Jo només en tenia 28 i l´assassí era viu a El Pardo, quan, en companyia del pintor Toni Cardona, sempre recordat i enyorat sempre, d´una manera molt especial -cal admetre-ho- vaig inaugurar i concedia llicència de fèrtil i pletòrica vida a la discoteca Pachá, aleshores una mena de petit xalet pintat de blanc. Allí, sota el nom de la disco penjaven (i la imatge no vol ser en obscena, ni molt menys) un parell de cireres d´un roig intens i fort. Era -encara és- la marca de la casa, que l´amic Urgell implantà com una mena de denominació d´origen, un ADN que aviat fou popular fins arribar, esglaó a esglaó, a tots els racons del món. L´esdeveniment fou notable a una Eivissa que en aquells moments iniciava el camí cap a una societat post-hippy que ens portà al lloc on ara som. Per sort. I per desgràcia, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. O de les senyores, que a l´hora de la veritat també compten. O no? Aleshores tota activitat lúdica (paraula idiota que cal no utilitzar mai) i nocturna a Vila tenia com a escenari fonamental la Marina i pocs metres més enllà. ´Clive´s´, ´La Oveja Negra´, i el ´Lola´s´, mite indestructible al pas de la història, marcaven els llocs imprescindibles per a la nocturnitat de la ciutat. Tot aquest clima es desplaçà als llavors inhòspits territoris del Passeig Marítim. I Pachá fou el pincipal responsable. De tot això, ara fa 40 anys. I jo en tenia 28 i encara no era poeta delicat, exquist i de prestigi. Temps era temps i això era i no era quan neixia la primavera. Veritat estimadíssima Lola Marí? Una abraçada.
