Es la lluna de gener. La més clara, segons el parer de la gent. Lluna plena, avui. Amb la posta de sol, el disc il·luminat s'alça...» (´Lluna de gener´, M. Villangómez i Llobet). Avui és cap d'any i escric aquestes pobres, ínfimes lletres a la clara escalfor d'un soleiet agradable, dolç, escalfor d'equilibri i emotivitat propis, transferibles sempre. És aquesta la primera magrana de la temporada, que serà forta, dura, amarga, primer amor, primer dolor, tira que te´n vas i amanece que no es poco...
Escric en el record proper de la darrera nit de l'any desenvolupada a la casa d'una amiga -ulls de gata, perill, perill, perill- que viu a la perifèria de l'illa i en la grata companyia d'amics de tota la vida. O quasi. Que tot sempre ha de ser extraordinariament imprecís i lent. O no. Un sopar, i cal dir-ho de seguida, extraordinari, de mandonguilles suggestives, que m'ha recordat l'excel·lent peça teatral 'Cena de matrimonios´, d'Alfonso Paso, un dels grans renovadors de l'escena espanyola dels anys cinquanta i seixanta. No eram ben bé matrimonis al voltant del foc i del cristià esperit nadalenc, però gairebé, gairebé... Amable convocatòria, seductora, amb personatges de la nostra elit intelectual, cultural i política. Alegria desbordada quan Imanol Arias aixecà la copa de cava al vol. L'emoció fou perfecta. Somriures d'una nit d'hivern. I avui, els Reis.
