Cal oblidar per sempre més -o almenys per deu anys, no voldria ser pesimista del tot- la imatge evocadora i tendra de Bing Crosby -la millor veu de la història- cantant l´obra mestra d´Irving Berlin ´White Christmas´ sobre un rerafons de la Casa Blanca, l´arbre i la flama encesa de la xemeneia. Si, cal oblidar-la avui, nit de Nadal i el desastre i la misèria escampades per tot arreu. Malgrat les llumenetes al carrer, l´alegria de la gent d´un costat a l´altre, els aparadors espectaculars de botigues i centres comercials, i en contra del que pugui cantar l´esmentat crooner sembla que el Nadal del 2012 -i el 2013, què?- no presenta un paisatge idíl.lic d´amors nadalencs, pau a la terra als homes de bona voluntat i tota aquesta mena de tòpics que des de sempre hem repetit amb insistència i vocació com a mínim notable. Anys de tempesta i convé tornar a llegir Charles Dickens. Per començar, ´Temps difícils´. I llavors ´David Cooperfield´, ´Oliver Twist´, lògicament ´Sa canço de Nadal´ i ja en àmbits cinematogràfics visionar una vegada més el ´Plácido´ de Berlanga. Després, en acte d´agraïment tenir un record per Lehman Brothers, Bank of America, Merril Lynch, American International Group (però aquets ha tornat els diners prestats) i tants i tants especuladors (alguns els qualificarien de magnànims i patriotes) que organitzaren, i molt bé, el gran circ que quasi tot han devastat. Sort que ens queda Mourinho. És un consol.