I és que el terme és fort com a titular, però té una presència increïble en la parla diària. Es tracta d´una paraula castellana que també s´empra en català i que s´ha adaptat perfectament a l´idioma. Segons la RAE, es tracta d´un vulgarisme de la llengua que significa «Mala pasada, acción malintencionada o indigna contra alguien». També, i això ho afegeixo jo, s´utilitza quan alguna cosa és delicada o fins i tot ridícula. I és que el terme només està demostrant que, encara que la societat ha avançat moltíssim en els darrers anys, hi queden restes d´homofòbia. Avui, encara hi ha persones que s´insulten dient-se marica, o marieta, o bujarrón, o afeminat, o bollo, o marimacho, o tortillera, o camionera, qualsevol dels adjectius que designin «la manca de homenia o de feminitat». I no és perquè a les escoles, instituts, televisió o cinema no s´hagi tractat la normalització, la qual s´ha abordat amb major o menor encert. És perquè arrosseguem molts segles d´arraconament, invisibilitat i ostracisme cap a allò que no es considera «sexualitat normal».

I és que no vull fer un al·legat en aquest dia amb un centenar d´arguments pels quals hem de considerar que totes les opcions sexuals, si són consentides i legals, es consideren vàlides. Només m´agradaria observar petits detalls que estan al voltant de tots nosaltres i que de manera conscient o inconscient, repetim fins que es converteix en una fet normal: qui fa d´home i qui de dona en les relacions homosexuals? Per què la distinció entre discoteques d´ambient i discoteques ´normals´? És cert que els homes homosexuals són molt sensibles i no tant els heterosexuals? És veritat que les dones homosexuals imiten els homes i vesteixen camises de llenyater i pantalons vaquers? Tots el perruquers són gais i totes les lesbianes tenen mala llet? Preguntes ridícules que no tenen una resposta gaire misteriosa i que poden, fins i tot, fer somriure el lector.

Ens trobem a Eivissa, anomenat el paradís gai de la Mediterrània durant molt de temps, escenari on a l´estiu tot el món treu la llibertat i la passeja pels carrers, platges, places, dunes i muntanyes. L´aigua, l´aire i tot el que envolta aquesta illa porta una substància desinhibidora capaç de mostrar el que cadascun porta dins. Meravellós. Però aquesta magnífica substància comença a eixugar-se just quan els dies es fan més curts i hem d´agafar la jaqueta de l´armari. Què passa? És un misteri de la naturalesa que apareix i desapareix «como los ojos del Guadiana?» Tornen les preguntes amb respostes poc misterioses.

Fa uns mesos, un adolescent de 15 anys, després d´una baralla amb un company, va acabar dient-li maricón com a colofó. Després de parlar amb ell, li vaig preguntar si tenia alguna cosa en contra dels homosexuals, i de seguida es va afanyar a dir que no, que per a ell eren persones normals. Però quan li vaig dir que per què havia utilitzat aquesta paraula amb cert to d´insult, no va saber què respondre´m. Això em va fer pensar que realment tots i totes tenim la teoria clara, però a l´hora d´aplicar-la, fa aigües.

Potser aquí hi hagi moltes preguntes ridícules i poques respostes convincents. Potser es tracten temes massa gastats o també poc interessants per al públic general. O també que alguna persona, de sobte, se n´adoni del significat que tenen algunes paraules incorporades al vocabulari quotidià. També hi haurà qui pensi que sempre surten aquests temes cap a final de juny. O també que aquest article no es tracta d´altra cosa més que d´una mariconada.