L ´any 1954 vaig entrar a l´Escola Nacional per primera vegada. Cinquanta alumnes de sis a catorze anys formats cantant el 'Cara al sol' cada matí a l´entrada. Tots a la mateixa classe amb un sol mestre. Agrupació per coneixements i disciplina rigorosa amb abundants càstigs corporals. Els grans ja alfabetitzats ensenyaven als que acabaven d´arribar. Qui volgués aprendre més havia de pagar a una classe particular.

Tot just acabada la carrera, l´any 1969 vaig exercir a l´Escola Graduada com a mestre. La situació havia millorat una mica. Ja no es cantava a l´entrada. Tenia quaranta-cinc alumnes de sis a deu anys que no sabien llegir i no es podien moure. L´escola i els mobles eren encara del temps de la República. Tot el material didàctic es reduïa a dues pissarres d´un metre i mig cadascuna. En una visita de l´inspector em vaig queixar d´aquella injustícia. La seva resposta textual va ser: «Si, ja veig que té molts d´alumnes a la seva classe, però sap el que li dic, que si no caben al terra els haurà de penjar al sostre, perquè al carrer no n´hi vull cap». I va sortir corrent, com esperitat.

L´arribada de la democràcia va portar a l´escola una mica de racionalitat i es posaren a l´abast dels infants i dels mestres una gran quantitat de medis per impartir una correcta educació.

Però així i tot, el mestre havia de competir en inferioritat de condicions amb una societat consumista, on no hi havia més ideal ni saviesa que la que donen els diners. En poc més de trenta anys de democràcia i malgrat l´enorme esforç fet en el camp de l´educació, no hem estat capaces de donar prou elements de judici a la majoria, prou solidesa cultural al ciutadà perquè tingui un criteri encertat a l´hora de triar, i votar el que li convé.

Ara que el nou liberalisme econòmic ens ha submergit en una crisi sense precedents, es reclamen governs de tècnics, d´experts capaces de sanejar els comptes plens de números vermells. Però la seva ignorància de continguts intel·lectuals i el menyspreu amb el que tracten els problemes de dimensió humana que comporta la seva actuació, no són ni poden ser un bon símptoma. L´economia ha d´estar al servei de les persones i no al contrari. Els que propugnaren la Unió Europea eren humanistes i no tecnòcrates.

Resulta evident que els que es guanyen la vida amb el seu treball no volen el mateix que els que viuen de les rendes, l´especulació o les inversions. Els que no necessiten serveis públics –perquè poden pagar transport, educació, sanitat i protecció privades– no volen el mateix que els que en depenen exclusivament. Els mercats, sempre a la recerca de més beneficis, són a l´espera de la desaparició del sector públic i lluitaran fins aconseguir-ho. El final de l´actual crisi podria ser una societat profundament dividida, amb un nombre infinitesimal de multimilionaris que tindran tot el poder, un sector reduït de classe mitjana que lluitarà aferrissadament per mantenir-se a un nivell mínim de dignitat, i una immensa majoria de la població humiliada i avergonyida per no poder cobrir les seves necessitats més bàsiques.

Indignats, però encara no del tot resignats, els mestres eivissencs reivindiquen a les places i al carrer el camp d´Aletheia. Aquell lloc on s´explicava la veritat als antics grecs. Tal vegada rellegiran el ´Decàleg de l´obrer´, de Morato Caldeiro, escrit ja fa més de cent anys. En el seu primer punt diu: «Instruir-se i combatre la ignorància». Aquí i allà, recullen tots els arguments que poden ser útils per lluitar contra l´ocultació i la impunitat. Qualsevol cosa abans de tornar a aquella situació de vergonya, abús, discriminació i farsa. A la desolació del retorn a l´escola de la dictadura.