El pi de can Nebot ´de sa màquina´, ombra tutelar i testimoni mut dels jocs i de la vida quotidiana de la nostra infantesa, era molt més que un arbre esponerós i esvelt, era tot un símbol de riquesa, de modernitat i de progrés.
A l´ombra d´aquest arbre, i treballant de valent, el vell Bartomeu Ribas de can Nebot i la seva esposa Margalida hi criaren i educaren tretze fills. El dadaista Raoul Hausmann, que va viure al poble de Sant Josep als anys trenta, a la seva obra ´Hyle´ escriu: «...el senyor Nebot viu i treballa al costat de la carretera... Ens ha de fer tres cadires i una taula. Amb una dotzena de fills d´una sola dona. D´un pare fuster. Salut i alegria». I més endavant: «Quan tot va ser llest, calculat i ordenat, hi havia tres cadires acabades, sòlides, irreprotxables al sòl del taller».
Però a can Nebot, el vell Bartomeu, un home baixet i tenaç, intel·ligent i bondadós, a més de la fusteria, hi havia creat una farinera on hi acudien a moldre el grà els pagesos de tot el terme municipal, des de Sant Agustí fins a Sant Jordi.
Instal·là també una dinamo que permetia treballar fins tard a la nit i havia donat llum al poble amb motiu d´alguna festivitat solemne.
L´adquisició i bona marxa d´una màquina de vapor enorme, que causava admiració i pànic a parts iguals als més petits quan la vèiem per primera vegada, permetia el funcionament de tota la maquinària.
En aquella casa que era fàbrica i indústria al mateix temps, tot era immediat i sonor. El tràfec era continu i l´afluència de persones, especialment a l´època de moldre el grà, constant. Des de la matinada fins ben tard s´hi sentien veus i crits. Els pagesos que havien arribat amb els carros, cavalls i mules carregats de sacs, aguantaven a peu ferm durant hores i esperaven el seu torn a l´altra costat de la carretera.
El molí amb la seva fressa monòtona, que no s´aturava en tot el dia, feia pensar en el pa blanc que sortiria d´aquella farina blanquíssima en que s´havia transformat el blat de xeixa.
A la fusteria, on hi arribaren a treballar sis persones, igual s´hi feia la moblada, que les cobertes, portes i finestres d´una casa. O els bancs i el trespol d´un camió de passatge. Fins i tot taüts i alguna barca s´hi van arribar a construir, amb enginy i un art insuperables.
Originaria de Xile, on existeix la creença que plantada davant la porta de casa manté allunyats als enemics i desgràcies, l´araucària va ser cultivada primer a Espanya per indians que havien aconseguit fortuna a les Amèriques. Plantada en aquella casa del costat de la carretera, a l´arribada del poble, representava l´ascensió contínua cap a la il·lustració, la modernitat i la llum.
Ara convertida en testimoni incòmode de l´esplendor d´un temps passat, amb el seu front mirant sempre el blau estàtic, extasiat del cel, tal vegada malalta de melangia, l´araucària s´havia convertit en un anacronisme.
Com tantes altres coses, era condemnada a desaparèixer de la nostra illa en nom d´un progrés que cada vegada s´assembla més a la decadència.
