Les esquerres: renovar-se o morir

Les esquerres europees, en general, es troben en crisi. Així com els sectors democristians, conservadors i liberals han sabut renovar el seu discurs –i les seues pràctiques– i ara fan una cara molt diferent de la que feien fa tres o quatre dècades, les esquerres no ho han sabut fer (o no en la mateixa mesura) pràcticament enlloc d´Europa.

Per dir-ho en termes ja poc operatius, les dretes europees s´han renovat perquè han acceptat moltes coses que els eren completament alienes fa ben poc temps. He conegut diputats conservadors holandesos totalment partidaris de les bodes entre homosexuals, i conservadors suecs que tenen una cura absolutament exquisida en qüestions de medi ambient (potser per això, als països nòrdics –almanco a Suècia i a Noruega– Els Verds fan govern amb el Partit Conservador). Els partits conservadors, de París cap amunt, no tenen cap problema amb fer govern amb ecologistes o a fer grans coalicions com la que va governar Alemanya la legislatura passada. I, a França, ha estat precisament el partit de Sarkozy el que ha fet alguna escletxa (mínima, amb tot) en la idea monolítica de l´Estat-nació que els dura des del segle XVIII.

Quin seria, l´equivalent, per als partits d´esquerres, d´aquest canvi de mentalitat en els partits conservadors en relació a drets civils, igualtat de gènere, defensa del medi ambient? Aquí tenim la primera gran qüestió: per renovar-se (i, si no es renoven, les esquerres europees van directament cap a la seua defunció) han d´identificar els elements que fins ara han estat considerats com a ´dretans´ i que realment no ho són. O, si ho són (que l´essència no fa la cosa, sinó l´operativitat que tengui), de tota manera haurien de ser assumits per tothom.

Senzillament, per posar-ho a discussió pública, m´atreviria a posar-ne uns quants negre sobre blanc. Diguem, per exemple, la iniciativa privada com a valor bàsic de la societat, la defensa de la família (en les seues múltiples accepcions actuals), la defensa de la democràcia com a bé fonamental (per sobre del lloc que aquesta ocupi en l´eix polític), o la defensa de la llibertat per damunt de la igualtat.

La iniciativa privada ha de ser assumida com un valor primordial per les esquerres europees. Hi pot haver tants canvis com es vulgui dins el nostre sistema econòmic, però la base que el sustenta és la llibertat d´empresa. I, segurament, en aquesta llibertat emprenedora hi ha, tanmateix, la base de la democràcia. Qualsevol tendència al col.lectivisme és activament rebutjada, avui dia, per una immensa majoria de la societat europea. La gent no accepta ni cap tipus de col.lectivisme expressat directament, però tampoc no deixa de mostrar el rebuig quan aquest es presenta de manera encoberta.

La família constitueix la pedra angular de la societat, i presenta moltes bondats, no només de caire espiritual, sinó també d´ordre material. Difícilment el sistema seria sostenible sense l´existència de la família. Avui, de la mateixa manera que els sectors conservadors assumeixen que les famílies poden ser de moltes classes i condicions diferents, l´esquerra ha d´assumir que la família constitueix un element fonamental per al desenvolupament de les societats.

La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics existents, i la seua defensa no ha de deixar mai lloc a cap tipus de dubte. Entre un sistema democràtic ´de dretes´ i un sistema no democràtic però ´d´esquerres´ (suposant que, estrictament, això fos possible), sempre hem de defensar el sistema democràtic. Dit d´una altra manera, no s´ha de tenir complexos a l´hora de preferir el govern de Costa Rica al de Cuba, Israel a Iran o George W. Bush a Hugo Chávez. Mirem, en aquest sentit, quin panorama més desolador podem observar entre bona part de les esquerres d´arreu d´Europa.

De vegades, la igualtat i la llibertat són incompatibles. Quan no existeix compatibilitat, sempre hem d´optar per la llibertat. És la llibertat el que permetrà que les persones es desenvolupin com a éssers humans. Per molta igualtat que hi hagi, sense llibertat, la persona humana sempre s´embruteix.

Són només unes poques idees per discutir. Les esquerres europees haurien de plantejar-se qüestions d´aquest tipus, per mirar de fressar nous viaranys, i per produir nous enfocaments. Si no, la voràgine més conservadora les arrossegarà sense remei. No queda gaire temps perquè tothom faci la necessària perestroika, si no es vol anar directament cap a la desfeta.