Sobre l´esborrany del nou decret d´intervencions arqueològiques

En el nou esborrany, quant a la classificació Intervencions, benvengudes algunes novetats i molt especialment el concepte d´intervencions preventives (ja era hora, amb quinze anys de retard), però amb matisos: estava prou bé el concepte de projecte d´investigació que representa una realitat molt més àmplia i que ara esdevé intervenció programada; no ho és també programada una intervenció preventiva? Es barregen absurdament disciplines (la restauració amb la ciència arqueològica), de la qual cosa es deriven alguns conceptes preocupants (on és ara, com a requisit bàsic per a exercir, el d´una titulació superior relacionada amb la història o l´arqueologia?) o la reducció a l´absurd (i contra la pròpia llei vigent de Patrimoni, que —cal no oblidar-ho— és un document superior) de la mecànica de les intervencions d´urgència, fins arribar a paradoxes inconcebibles en un sistema normalitzat: ara un arqueòleg podrà ser sancionat per tal de fer estudis directes no autoritzats sobre un edifici o bé etnològic que, en no estar protegit, sí podrà ser eliminat de sostre a fonaments sense cap conseqüència. I, dit sigui de passada, la quasi anul·lació dels drets intel·lectuals dels arqueòlegs, entre moltes d´altres qüestions.

Més temes inquietaren determinats sectors i haurien de preocupar igualment als dirigents de departaments competents, com l´augment, no sempre justificable, de la burocratització. Aquí la pregunta és de rigor i prou simple: tenen els consells suficient personal per assolir la seva gestió?

Un altre aspecte inevitable va ser també l´augment de la càrrega econòmica i de temps sobre el promotor d´obres que hagin de ser sotmeses a tutela arqueològica. En aquest sentit, tot i ser conscient de les realitats quotidianes (una evident manca de recursos per part de les institucions i/o la seva gestió preferent vers altres àmbits), sempre m´he demanat perquè una entitat abstracta com és l´interès i el patrimoni públic ha de ser suportada per una persona o per una col·lectivitat particular i no per les institucions que representen la globalitat. Personalment fugiria de certes tendències conceptuals dialèctiques —algunes de les quals no semblen tenir més sentit que el de l´autocomplaença del bo (el qui es vana de defensar el patrimoni) envers del dolent (el que fa obres sense més per al seu propi benefici) i buscaria una via de diàleg i consens.

També, encara que un pèl fora de guió, va sortir el tema de les avaluacions externes de projectes d´investigació (ara ´programades´), i de si existeix o no necessitat d´intervenció d´agents independents. En aquest sentit, cal no perdre de vista que les avaluacions d´aquesta mena es porten a terme per part d´institucions, com ara la Generalitat de Catalunya (a través de l´Agaur); es tracta d´institucions, però, que ja d´entrada, atorguen quantitats econòmiques molt importants per als dits projectes, que es presenten en sistema competitiu. Això, per ara, almenys en el cas d´Eivissa i, no cal dir-ho, de Formentera, resulta un plantejament perfectament fútil.

I de la mateixa manera sorgí obertament una pregunta: tenen tècnics qualificats els consells?. Aquí només dir que és un plantejament generalista tan absurd com decidir genèricament si tenen o no polítics qualificats. Caldria recomanar a qui en estricta ciència vulgui saber-ho, que demani el currículum a cadascun dels tècnics titulars i en tregui ell mateix les conclusions puntuals que li semblin pertinents.

Per acabar, vull dir que, tot i compartir amb molts altres col·legues la idea que, en relació amb el decret actual (que ja té deu anys i, a més, va néixer desfasat), millora en molts d´aspectes la situació, consider que els responsables (els de cada Consell Insular) de l´aprovació d´un document transcendental —i recordar que també és transcendental que els museus arqueològics siguin transferits als Consells— com resultarà aquest esborrany, haurien de demanar que sigui sotmès abans a no poques revisions.