Angúnia de poeta trist

I a la bandolera, duia la primavera el 20 de març...», cantava, un temps, anys seixanta, Joan Manuel Serrat, i era noble i aguda la seva presència en aquells dies. I avui, dissabte, al fil de la realitat, a una hora concreta que ignoro, desembarca a l´illa la primavera. I desembarca, adverteixo, amb totes les conseqüències, que poden ser terribles. O no.
Aquesta estació, tradicionalment revolta dins un clasicisme una mica tèrbol, no té lleis ni reglaments, tampoc normes a respetar ni regles que la poguin definir amb precisió. Són dies folls i sense control. De l´aigua pura que anuncia el maig de glòria podem pasar a la pluja violenta, un xic bruta, que tot ho ofega sense pietat ni misericòrdia (hola, Mise Garcia!) per camps i terres de la Mediterrània oberts a la temporada nova i tal vegada renovada. No ho sé. Amb la primavera, com en tot allò que és humà, tot és dubtós i una mica miserable. Però no cal precipitar-se ni voler encomanar a ningú tristeses precisament ara que se´ns acosta la primavera amb pretés aire triomfal. «Ja veurem que deia es cego i encara és s´hora», deien un temps els evissencs de tota la vida. Març i abril és confusió i desordre, humit vent de tramontana, setmana santa, religió, fervor i una mica de sexe amb les primeres turistes de l´any. «És la primera primavera –escriu el poeta a ´L´any en estampes´– encara tota tendra, sense res dur ni esgrogueït. I la terra té una densitat corpòria...». Sí, angùnia de poeta trist.