Voldria saber què és això que ens conta el Govern i que repeteix en massa coral tota la classe política del país (llevat d´IU), juntament amb el Banc d´Espanya, la CEOE i els tertulians de tota mena, de que les pensions són inviables (les pensions d´aquells que són precisament els que produeixen la riquesa social, els treballadors), i que d´aquí a uns anys ja no hi haurà sous per a poder pagar-les? I ens ho diuen molt seriosos, amb un posat greu i fins i tot reflexiu, mica compungit, mica amenaçant. Com si es tractés de quelcom cert i segur: científic! Com si ens anunciessin una catàstrofe natural del tot inevitable, contra la qual res no pot fer la voluntat humana. Hi ha que ser realistes, ens diuen, o reformem el sistema o tot se´n va en orris. Aquesta és la seva manera d´atemorir-nos per, així, poder tenir les mans lliures. Però un moment, rebobinem, anem a veure com és realment aquesta moto que ens volen vendre.

En començar els anys 90 l´OCDE va proclamar que en un futur molt proper els països occidentals ja no podran pagar les pensions, com a conseqüència de l´envelliment de les seves poblacions: autèntica goma 2 institucional contra el que es va conèixer com ´Estat del benestar´. En plena ofensiva neoliberal, la consigna és recollida entusiàsticament pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, i airejada pels mitjans de comunicació, en una autèntica exhibició de ´pensament únic´. D´ençà no han tingut aturador els advertiments, les arravatades, les crides a les «necessàries» reformes laborals (totes en la mateixa direcció: retallada dels drets i potenciació de plans privats). Una volta convenientment alliçonat i espantat el personal, comença la segona fase: hi ha que reduir, empobrir, la quantia de les pensions mitjançant el càlcul de tota la vida laboral (recorda-te´n, treballador, que en 1985 aquest període de càlcul va passar de 2 a 8 anys, i amb el Pacte de Toledo a 15). Però això no basta, a més s´ha de retardar l´edat de la jubilació dos anys. I és aquí quan han punxat en os, perquè aquestes propostes han aixecat una clamadissa d´indignació. Però la indignació, tot i que necessària, no és suficient. Cal conèixer la realitat per poder actuar conseqüentment.

És cert el conte? Estan en perill les pensions? Allò que més bé hauríem de demanar-nos és: i perquè precisament les pensions? El cert és que la separació entre Estat i Seguretat Social és convencional, comptable, no econòmica. Hi ha una sèrie de necessitats públiques que és necessari finançar, però, tal com afirma l´economista F. Martín Seco: «No existeix cap raó metafísica per la qual la Seguretat Social s´hagi de proveir exclusivament mitjançant cotitzacions socials i les despeses de Defensa, per posar un exemple, amb impostos». De fet, en Jordi Sevilla, ex ministre del PSOE, proposa que, en el futur, les pensions es paguin a través dels impostos generals. Així que, tot aplicant aquesta versemblant lògica, les pensions podríen estar en perill a l´igual que podríen estar-ho els pressupostos de la Casa Reial, o el de les Forces Armades, o el de les autopistes, o l´AVE (o el finançament per l´Estat de l´Església Catòlica). Es tracta d´elegir políticament com es reparteix la totalitat dels ingressos entre les diverses despeses. I ens hauríem de plantejar quin tipus de societat és aquesta en la qual vivim, i la necessitat de transformar-la, si un avenç cabdal del desenvolupament humà el converteixen en un greu problema social.

Pel que fa a l´envelliment de la població, i tal com demostra el professor Vicenç Navarro, l´esperança de vida es calcula com a promedi i s´exagera de manera deliberada l´augment de la longevitat per a justificar l´atac a les pensions. El fet que la mortalitat infantil s´hagi reduït significativament ha fet que el promedi d´esperança de vida hagi pujat dels 76 als 80 anys, però això de cap manera vol dir, com ens volen fer creure, que ara visquem quatre anys més que en 1980. Per una altra banda, l´esperança de vida no és un concepte abstracte, sinó que està directament relacionat amb les classes socials i varia considerablement d´una a l´altra. El que proposa el Govern és, en el fons, que les classes econòmicament més febles treballin dos anys més per a costejar les pensions de les classes més acabalades, que les sobreviuran més anys (devers 10, en el cas d´Espanya). Tot i així, i allò de que el nombre de treballadors que cotitzen, en ser menys, fa inviable el pagament d´un nombre major de pensionistes? És aquest un sofisma molt estès per part dels aspirants a carregar-se les prestacions socials, però que oblida, amb tota la intenció, el fet de la productivitat del treball. No es poden fer prediccions sense prendre en consideració aquest aspecte, donat que – i esmentant de nou en Vicenç Navarro– «l´augment inevitable de la productivitat d´un nombre menor de treballadors no sols pot sostenir, sinó expandir les pensions sense cap problema», perquè el PIB d´Espanya haurà crescut en 2040 set vegades més que l´actual. Així ha estat fins ara: fa 40 anys es consumia el 4% del PIB en pensions, mentre que avui és el doble (el 8´6%) i tal cosa no ha suposat que els pensionistes tinguin menys recursos. Ben al contrari, donat que el PIB és avui 17 vegades major.

Es pot afirmar, en conclusió, que si en el futur les pensions arriben a estar en perill no es deurà a ´causes naturals´ i inevitables, sinó a les polítiques econòmiques i socials que prenguin els governs. I, per tant, també al grau de consciència, d´unitat i de lluita que siguem capaços de desenvolupar els treballadors i treballadores. Encara no fa 2 anys, quan va esclatar la crisi, els dirigents mundials es donaven cops de pit i assenyalaven el fracàs de les idees neoliberals, així com la necessitat de «refundar el capitalisme sobre unes noves bases». Varen regalar milers de milions als bancs a fons perdut per tan lloable objectiu. Encara no es veu la sortida de la crisi i ja s´alcen de bell nou disposats a rematar la feina que deixaren inacabada: liquidar el que queda de l´Estat del benestar i acabar amb les conquestes socials i laborals de la classe treballadora al llarg de dos segles de lluita. S´ha de reclamar als sindicats que adoptin posicions i actuacions de fermesa. S´ha de requerir a les organitzacions que es diuen d´esquerres per tal de que estiguin a l´alçada de les responsabilitats històriques que s´acosten. Varen ser, com ha estat sempre, els banquers i els especuladors qui varen provocar la crisi. No hem de permetre que la paguem nosaltres, els treballadors.