Idò ja tenim bombetes per il·luminar la ciutat i els pobles. Mentre la gent desesperada a l´hora de gaudir del llarg week-end d´aventures –no es descarta la trobada momentània i sexual– que la Constitució i la Puríssima ens permeten, tot un col·lectiu de treballadors municipals ha penjat a llocs sempre estatègics les darreres llumetes dels Nadals. I l´avet, tot dominant i controlant un paisatge al cimerol de Vara de Rey, arrodoneix l´espectacle i l´emoció que aquest espectacle produeix entre la gent de bona voluntat que espera les festes nadalenques com qui espera la coca. Però, i és una opinió personal i en absolut transferible, per a un servidor aquesta coca no és del seu gust. Més aviat tot el contrari. De petit/petitet, temps de fred i d´escola pública, l´arribada del Nadal i les vacances esdevenien dies de màgia, encanteri i una mica de miratge també. Nadal era la Grossa i la probable, sobtada, riquesa, la cançó popular i els àpats extraordinaris fins a reventar. Personalment no tinc cap interès per unes dades de tradició cristiana i, avui per avui, d´explotació absoluta dels sentiments més íntims, operació comercial evident –i això és bo perquè els botiguers tenen dret a fer calaix en temps de rebaixes– i propaganda de l´església de forma brutal i barroera. Cert que pels Nadals la Conferència Episcopal –magna concentració de frikies, tots fadrins– es posa estupenda i obre a tothom les seves parròquies i capelletes on s´ofereix religiositat a dojo, bones paraules i altres evangelis particulars. Arriba el Nadal i la nit del 24 al 25 –nit de pau, nit d´amor, diuen– posaré a la meva llar conjugal des Puig des Molins/Beverly-Hills un DVD: ?Plácido´, és clar.
