En l´assemblea de dissabte 28 de novembre, Eivissa pel Canvi es va donar un parell de mesos (no un parell pagès, sinó un parell estricte) per decidir si opta per apostar per un nou impuls per a la formació política o si opta per la dissolució i per donar pas a noves possibilitats de futur. Les formacions polítiques, òbviament, no generen (i no han de generar) finalitats en si mateixes, sinó que han de constituir instruments útils per a la societat. Quan un d´aquests instruments es corca i esdevé poc útil (o menys útil que algun altre), no hi ha d´haver pegues a optar per una recomposició. De fet, vagi per endavant el meu convenciment que Eivissa pel Canvi ha estat una història d´èxit, i el meu dubte –crec que més que raonable– sobre les possibilitats de continuïtat en el futur.
Des del meu punt de vista, hi ha hagut tres elements fonamentals que han contribuït a corcar Eivissa pel Canvi fins a posar-ne en perill seriós el seu futur: l´intent de controlar la coalició des d´un dels seus partits polítics (a les beceroles de tot plegat), la deslleialtat envers els membres de la coordinadora (democràticament elegits) per part d´alguns càrrecs públics i la deslleialtat institucional que s´ha pogut observar al llarg de tota la legislatura (i que s´ha anat incrementant a mesura que la legislatura avançava).
L´intent de control constitueix un episodi ja oblidat per la majoria de la societat i crec que fins i tot per la majoria dels socis d´ExC (ja se sap que la memòria política dura sis mesos). Aquest intent es va produir quan Esquerra Unida va intentar dissoldre´s dins ExC, mentre ho féssim la resta de partits, per tal de configurar una unitat política superior. Es tractava d´eliminar, fonamentalment, el perfil polític netament nacionalista (traient de circulació les marques d´ENE i ERC). Sense la petjada nacionalista, hauria sét molt més fàcil que Eivissa pel Canvi hagués esdevingut una espècie de secció eivissenca d´una Esquerra Unida que s´aferra al que pot, mentre continua el lent naufragi a nivell estatal. No es tractava d´una actitud gaire lleial envers els socis, però bé, la vàrem neutralitzar adequadament en el seu moment, i ja està. En restà, això sí, l´energia que molts companys i companyes varen haver de gastar en una qüestió que no hauria d´haver ocupat ni cinc minuts dels seus pensaments, aquesta energia que són capaços de fer gastar els que es troben en lluita contínua, especialment contra els més pròxims.
El segon episodi que consider pràcticament d´apunyalament mortal a ExC es va produir quan la Coordinadora, l´òrgan màxim de la coalició, democràticament elegit, va començar a intentar manar una mica (ja em perdonareu el to col·loquial, però crec que facilita la comprensió de les coses). Aleshores, es va arribar al cas esperpèntic d´una càrrec públic molt destacada que desautoritzà determinades persones amb mando en tropa dins ExC (però no dins les institucions) davant membres d´un altre partit (entre els quals el president de la Comunitat Autònoma). En qualsevol formació política regular integrada per algú que no sigui una estricta colla de hippies, una persona que fa una actuació d´aquestes característiques va fora i, si manté el càrrec, se la considera com a trànsfuga. L´episodi pot semblar anecdòtic, quan ha passat tot el que ha passat, però demostra la manca de mecanismes (i de coratge) per fer funcionar Eivissa pel Canvi d´una manera rigorosament democràtica.
El tercer episodi resulta igualment greu, i implica no ja deslleialtat dins Eivissa pel Canvi (una deslleialtat absolutament inacceptable, que demostra el poc tarannà democràtic d´algunes persones), sinó, ja directament, deslleialtat institucional. Hem assistit a un intent sistemàtic per part del Consell Insular d´Eivissa de laminar l´únic nou ajuntament on vàrem ser capaços de girar la truita les passades eleccions: el de Sant Josep de sa Talaia. Gràcies a la tasca duta a terme pel conseller d´Urbanisme (conseller no electe, aposta personal de Xico Tarrés en contra de l´opinió majoritària d´Eivissa pel Canvi), podríem acabar la legislatura sense que s´hagués pogut ordenar Platja d´en Bossa i enfangats en la idea que dues àrees urbanitzades fa anys (amb llicències de l´ajuntament, tot i que mal donades) fossin considerades com a ´sòl rústic protegit´ (¡!).
Per què ocorre, això? És així de senzill: perquè el conseller usa el poder que el PSOE li ha donat per intentar fer créixer Esquerra Unida en la seua lluita amb Esquerra Republicana (que, en tot moment, i em remet a tot el que ha sortit publicat, ha mantengut una lleialtat institucional exquisida). Vejats miracle!
En aquest context, veig clar que Eivissa pel Canvi fa temps que està liquidada, com a projecte polític. I no em sorprèn cap mica que els que se l´han carregat, els que s´han carregat un projecte polític que hauria pogut ser decisiu per al futur d´Eivissa, ara siguin els que hipòcritament diguin que en volen la continuïtat, que volen mantenir-la i que volen que el projecte tiri endavant. Com si, després d´haver-li pegat cinquanta punyalades a algú, que queda estès dins un bassiot de sang, li dius que fa mala cara i que potser hauria de passar pel centre de salut?
