Actituds provincianes

Les actituds provincianes se solen presentar quan algú actua de manera acomplexada, com a element no prou central, no prou bo per comparar-se amb la gent de la metròpoli, no prou ben educat o no prou cosmopolita.
Aquestes actituds parteixen, habitualment, de la incapacitat d´actuar amb normalitat davant un supremacisme extern, i esdevenen patètiques quan el subjecte que les pateix les assimila com a elements de la pròpia voluntat. És a dir, no es tracta només de trobar-se en una situació de subordinació real (en circumstàncies determinades), sinó d´incorporar plenament el concepte de subordinació i defensar-lo a mort davant qui sigui. La psicologia social ha de dedicat una part dels seus esforços a estudiar aquest tipus d´actituds.
Escric tot això pensant en el que s´esdevingué fa un parell de setmanes en relació a una visita de representants de les comunitats de la Costa Est de Nicaràgua al Parlament de Catalunya. Aquestes persones varen creuar l´Atlàntic per veure com s´organitzava l´autonomia, com es recuperaven la llengua i la cultura i com es treballava en un context de repartiment del poder i de distribució de les competències. La majoria d´aquests nicaragüencs, contràriament al que els provincians podrien suposar, no eren castellanoparlants. N´hi havia que parlaven miskito, en les seues diferents variants (molt allunyades entre elles), i alguns parlaven anglès crioll. Compartien, això sí, el coneixement de l´espanyol, imposat per successives dictadures en aquella part de Nicaragua.
El Parlament de Catalunya va disposar traducció simultània català-castellà perquè els visitants poguessin seguir la sessió sense dificultat. Les intervencions de la part nicaragüenca es desenvoluparen en espanyol, però les de la part catalana foren desaparellades. Hi hagué dues intervencions fetes en català (la del director general de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat i la del seu propi grup, Esquerra; i la intervenció corresponent al grup de CiU), una curiosa intervenció bilingüe (del representant del Partit Socialista) i un parell d´intervencions fetes ja directament en espanyol, perquè no quedàs dubte de la ideologització, del provincianisme, o d´ambdues coses (la del PP i la d´Iniciativa per Catalunya-Verds).
Després arribà la polèmica, sobre si hauria calgut la traducció automàtica, que a qualsevol país normal hauria sét del tot impossible. Hi hagué persones que, des de l´àmbit polític i, sobretot, des dels mitjans de comunicació, es demanaren si «calia» gastar diners en traducció automàtica, tot tractant-se d´una delegació nicaragüenca. N´hi hagué que, fins i tot, es varen escandalitzar de la despesa (mil euros).
Particularment, per posar el provincianismòdrom em marxa, no se m´acudia res més que traduir la mateixa situació a algun vesí que no fos tan provincià com nosaltres. Per exemple, si algú que parla anglès compareix al Parlament espanyol en una comissió qualsevol, suposant que els diputats i les diputades sàpiguen anglès, renuncien a l´espanyol? Passen a parlar en anglès, en atenció al fet de tenir visitants de fora? Troben car despendre diners en traducció simultània? I, suposant que implementin la interpretació, que sol ser el més habitual, se´n queixen, els mitjans de comunicació? Els diuen els diaris a ses senyories que ja farien bé d´aprendre anglès i que així el congrés dels diputats s´estalviaria diners en traducció?
L´acomplexament provincià davant la llengua s´assembla molt al mateix acomplexament davant la representació del país a l´exterior. Al llarg d´aquesta legislatura, la premsa espanyola ha bramat sistemàticament cada vegada que la Generalitat de Catalunya ha obert una nova delegació a l´exterior. Se´n remarquen sistemàticament les despeses i es posa el crit al cel. La mateixa premsa, emperò, no sembla especialment preocupada per la despesa que suposa el fet de tenir ambaixades espanyoles, ni clama per l´austeritat en aquestes ambaixades.
Quan hi ha crisi, s´ha de renunciar al català arreu i a la presència catalana al món, però el mateix criteri no s´aplica ni a l´ús del castellà (igualment renunciable) ni a la presència espanyola (ben prescindible per al devenir del Planeta). Què ho deu fer!