El professor Escandell i la història d´Eivissa

Després de llegir l´article titulat ´El feudalismo catalán fue una desgracia absoluta para Ibiza y Formentera´, publicat al Diario de Ibiza i que parla de la vida de l´il·lustre historiador Bartolomé Escandell Bonet, persona que d´entrada cal dir que tinc en alta consideració i estic d´acord amb les seves opinions, detecto un punt en el que discrepo lleugerament.
El senyor Escandell Bonet diu, entre altres coses: «Digo en el tomo IV que ´difícilmente puede exagerarse el infortunio de nuestros antepasados como vasallos de tal señorío´. Y así es, porque los cinco siglos inmutables de pobreza no tienen otro responsable que el feudo entregado por Jaime I al Arzobispado de Tarragona, un estamento de manos muertas, inmóvil, endémico, simplemente rentista. Tan rentista que llegó a arrendar su función jurisdiccional a un comerciante. La iglesia de Tarragona tenía las tres cuartas partes de Ibiza, pero fiscal y espiritualmente la dominaba entera. Durante cinco siglos la mantuvo pobre, miserable y analfabeta».
L´arquebisbe a què es refereix era en Guillem de Montgrí, arquebisbe electe i sagristà major de Girona –de l´any 1214 fins el seu traspàs el dia 21 de juliol de 1273–, senyor  de tres quartes parts de les Pitiüses –dos parts per dret de conquesta i la tercera per compra a Nunó Sanç, consenyor també per dret de conquesta. La sol·licitut i concessió a Guillem de Montgrí per part de Jaume I va ser per al seu llinatge («a Vós i als vostres i aquells als quals vulgueu deixaro donar...»), segons consta en el Llibre dels Feits, datat a Lleida el dia 7 de desembre de 1234, i no a l´Arquebisbat de Tarragona.
La confusió ens ve donada pel fet que en virtut del testament va passar la senyoria a l´Arquebisbat de Tarragona –les dues parts per dret de conquesta, i la tercera al paborde i canonges de l´església de Tarragona, traspassada l´any 1410 a l´ardiaconat de Sant Fruitós–.
Cal dir que tant el testament com la renúncia a l´arquebisbat, per part de Guillem de Montgrí, varen venir per una imposició major, la de Gregori IX, Papa de Roma, que imposà aquestes condicions a canvi de lliurar als eivissencs i al seu senyor, en Guillem de Montgrí, de l´excomunió –en aquell moment un càstig duríssim per un cristià– pel fet d´haver pactat amb el sarraïns la rendició i el seu ajut pel trasllat a la península sense fer cas de la amenaces del Papa.
En Guillem va preferir mantenir la seva paraula i el tracte fet per a la rendició i l´entrega de les Pitiüses als conqueridors catalans, incomplint les ordes papals encaminades a l´extermini del infidels. Malgrat la seva postergació dins la jerarquia eclesiàstica –es va quedar de sagristà a Girona la resta de la seva vida, però conserva la senyoria de les Pitiüses per a ell, però amb l´obligació de llegar-les a l´Església i no a la família–.
A la mort de Guillem de Montgrí, Eivissa i Formentera no foren un senyoriu feudal laic de l´època i per això es varen tornar, com bé ens diu el professor Escandell Bonet, un estament de mans mortes, immòbil, endèmic, simplement rendista. Puc dir que el fets van anar de la manera que afirmo perquè, de manera casual –tot fent investigacions genealògiques del cognom Escandell– vaig trobar un pergamí del Papa Gregori IX, datat el 5 de febrer de 1237, on queda esmentada la referida excomunió per «certs cristians de Tarragona i Eivissa».
De cap manera tinc intenció de contradir al professor Escandell, historiador al qual tinc molt de respecte, a més d´haver begut de les seves fonts. Senzillament crec que el deure d´un historiador és intentar registrar els fets més importants d´un moment històric concret, i casualment la sort ha tingut a bé recompensar-me.
Respecte a l´afirmació de què «durante cinco siglos la mantuvo pobre, miserable y analfabeta», penso que fa curt, doncs cronistes de la dècada dels anys vint del passat segle, fan referència a les Pitiüses com «las Hurdes del Mediterráneo».