Si plou, Via Púnica és un rierol d´aceptables aigües arribant a la vora del supermercat, al garatge sempre obert, passa i no avisa per les portes tancades d´una Milán irrepetible, escolta els xiquets que surten d´escola, després...
La dona –som a prop de les dotze– acut, sense pressa, sense paraigües, sense cap remor interior, a la galeria.
És el migdia i cal obrir la paradeta i guanyar-se –més o menys– el pa de cada dia, el peix i la carn que omple l´estòmac, el cafè descafeinat o la fruita, figues a l´estiu, magranes a la tardor.
I més endavant, taronges. Imprescindible omplir el rebost, que és llarg l´hivern i l´amor no sempre surt a l´escenari quotidià i de cada dia.
Tanmateix plou a Via Púnica i la dona obre la porta de la galeria, engega l´aire –avui calentet, que els daurats jorns de l´agost han desaparegut– posa en en marxa l´ordinador i truca pel mòbil.
Però el lloc aviat es transforma –ja sabeu, a un panal de rica miel...– en una mena d´àgora d´alt nivell intelectual amb la intervenció de tota mena d´artistes de la lletra i de la música, de la pintura i tal vegada –tal vegada– de la poesia.
Foc i caliu intens de gent lògicament arribada del món del pensament –la resta no és convidada a l´aplec– amb capacitat sense dubte per crear clima i atmosfera.
La dona, és la dona de Via Pùnica.
To be continued.
