Encara que hauria d´afegir que també/també vinc d´altres mons en absolut lligats a l´anomenat –i no sé per què– ´género chico´. Però –i la cosa és generacional– a través d´un antic, gairebé desballestat aparell de ràdio, em sorprenia la veu, forta, sonora d´un baríton que em cantava, encara que no n´estic segur, «caballero de Gracia me llaman...» i coses semblants que amb tota l´emoció possible del món sacsejaven el meu món interior. Coses d´aquells dies.
Coses d´aquells temps amb Antonio Molina i Lola Flores protagonitzant l´espectacle. Però la sarsuela dominava l´escenari. I així fou anys i anys, i la cosa, en menor intensitat, encara és visible i és viable a la meua pobre i humil vida de poeta provincià, secundari i quasi gregari i de segona categoria.
Tal qual el panorama, puc assabentar-me (tot un colp al cor) que aquest divendres a l´escenari de Can Ventosa contemplarem, tal vegada en breu resum, una mena d´història de la sarsuela, en viu i en directe, pel plaer sempre delicat del meu esperit sensible a una música que fou vertadera banda sonora d´infantesa i altres desperfectes que ens provoquen al llarg de les nostres vides... I la vida pot ser una dona anomenada Luisa Fernanda, una tavernera del port, una cançó de l´oblit o un moix d´aspecte ferotge.
Convidaré a la dona del Sud. I tal vegada accepti. Les valencianes sempre sorprenen.
O no?
