Una de les expressions, en relació a la vida política i als polítics, que més em molesta i més nerviós em posa és ´tots són iguals´. Perquè no tots són (som) iguals, sinó ben al contrari: som molt diferents. No estic dient, deixant-me caure en el maniqueisme més absurd, que uns siguem bons i uns altres siguin dolents. La dialèctica absurda, a nivell d´Estat espanyol, entre el PSOE i el PP em posa igualment de mal humor. La realitat sempre és més complexa que això, i intentar reduir el joc polític a un enfrontament entre bàndols (bons i dolents) és reductor, fals i absurd.
Record que, a l´etapa final del govern de Felipe González, en Ferran Torrent, novel·lista valencià, enginyós i hàbil en els seus plantejaments, deia que l´opció que hi havia era entre escollir «corruptes» (aleshores, el Partit Socialista) i «energúmens» (el PP d´Aznar). Ni els corruptes ni els energúmens ens han de fer gaire patxoca, però, ben lícitament, hom pot pensar que uns són millors que no els altres. Per exemple, en Torrent ho reblava sense contemplacions: «I entre energúmens i corruptes, jo m´estim més que em governin els corruptes».
Durant aquests darrers anys (i, especialment, durant aquests darrers mesos), el rum-rum de la corrupció s´ha desplaçat cap al Partit Popular. El PSOE, avui, n´està prou més net. Per tant, avui qui ha de desfer-se de la mala imatge que li genera la corrupció (i de la corrupció mateixa) és, bàsicament, el PP. Mentrestant, emperò, els socialistes han de desfer-se d´altres coses. Una política econòmica desastrosa (per mor de l´aferrament dels líders a vells manuals tronats) i una política exterior infumable (per la mateixa raó) no deixen el PSOE en una posició gaire folgada. Possiblement per això mateix, el PP no deixa de pujar en intenció de vot, a nivell estatal, mentre que els socialistes, més nets de pols i palla, van a la baixa.
Per tant, no són iguals: tots tenen les seues tares, però no són iguals. Tampoc no pateix del mateix l´esquerra que alguns en diuen (i mai no aconseguesc entendre per què) ´alternativa´. D´aquesta, especialment dels sectors que avui dia representen el postcomunisme, allò que em fa venir calfreds és la pretesa superioritat moral que exhibeixen. Com si, per definició, un neoliberal fos un cabronàs i un corrupte, i, en canvi, un col·lectivista hagués de ser una germaneta de la caritat. Com si un sionista fos un impresentable i algú que se´n va a parlar amb Hamàs fos un ciutadà amb un lliri a la mà. Això no és gaire agradable, certament, però no és igual que ser corrupte ni igual que armar un exèrcit civil al servei d´una maquinària política poderosíssima. És una altra cosa.
I, encara, podria parlar dels defectes que veig ben a prop, com ara la manca de respecte que sovent es té per la democràcia, especialment en les opcions més radicalitzades (siguin del signe que siguin), quan allò que vol la majoria no coincideix amb allò que vol un mateix. Una vegada que parlava amb una persona amb qui compartesc la ideologia independentista (però no gaires coses més), i intentava fer-li veure que la independència dels Països Catalans només serà possible si algun dia ho vol la majoria de la nostra societat, i així ho expressa democràticament, em va reblar: «Si hem d´esperar que ho vulgui sa majoria, estam apanyats!». Idò? Quin esperit democràtic tendríem, si estiguéssim disposats a declarar-nos independents tenint una majoria social en contra! La independència és important, certament, però més important és la democràcia.
He de dir que aquesta actitud, per exemple, és molt freqüent entre els sectors ecologistes, que, entre protegir un espai determinat encara que no ho vulgui ni un deu per cent de la població i no protegir-lo, sempre triarien la protecció, i la posarien per damunt de la democràcia.
En parlava fa unes setmanes amb el senador Bofill, company de partit i amic, i ell feia una proposta que vaig trobar molt assenyada: «Mesurem les coses des del punt de vista democràtic, i entre un demòcrata i un que no ho és, escollim sempre el demòcrata». Per això en Bofill no podia defensar en Zelaya (ni el seu mentor Chávez), per molt que l´haguessin tret del poder a través d´un colp d´estat.
