Les tràgiques conseqüències de l´incivisme van impactar brutalment contra els 31 anys de vida que junts sumaven en Jérôme i en David. Dos al·lotets estropellats per un cotxe en mans d´un imprudent maldestre. Dues famílies esgarrades per aquesta estupidesa frenètica que exerceixen cada cop més conductors. Van com energúmens per carreteretes i camins cremant els límits de vehicles motoritzats. Aquesta part de l´espècie humana no hauria de tenir espai en una societat civilitzada. Condueixen amb una pressa furibunda i agressiva, es prenen la llicència d´atemptar reiteradament contra la integritat física i contra la vida dels altres. Deuen tenir un cervell estèril, incapaç de comprendre que els límits de velocitat estan per a respectar-los, i que les drogues (les legals i les il·legals) són incompatibles amb el volant. O pitjor encara: si tenen una petita part de matèria grisa que els funciona, per comptes de buscar un avenc o un penyal on volar lliurement cap al seu risc individual, la utilitzen per a estimular una afecció criminal contra la seguretat pública. Ignoren senyals de trànsit, avancen en línies contínues, ometen distàncies de seguretat… Sovintegen els camions amb la càrrega descoberta, avançaments temeraris per la dreta, circulació en direcció prohibida…
A falta de transport públic digne, gairebé cada dia em veig obligada a esquivar excessos colèrics d´aquesta mena de personatges. No puc comptar les vegades que he vist els ulls de la desgràcia per mor d´imprudències alienes. En dues ocasions, amb l´ensurt indignant d´haver estat ben a prop de ser assassinada (en la millor de les fatals conseqüències), vaig anar amb el número de matrícula a denunciar els fets davant l´autoritat competent. Després de mirar-te amb recel, et pregunten quants testimonis tens. Per si l´ofensa del dubte fos poc, et demanen fermament que t´identifiquis, perquè el denunciat té el dret a saber qui el denuncia. O sigui, primer van els drets del delinqüent (bé, presumpte delinqüent, perquè és un jutge qui ha de determinar si aquesta mena de sapastres són culpables o no de les barbaritats que provoquen).
Vivim en una illa on els governants aposten per l´augment del parc de vehicles motoritzats en detriment del transport públic i de la bicicleta; on no es dóna opció a possibilitats raonables a mig camí entre vies públiques perilloses i grans autopistes, on no hi ha mesures de control i prevenció de la conducció temerària, tampoc no es limiten els excessos de velocitat amb mètodes efectius (rotondes, bandes sonores, semàfors, passos de vianants…).
Amb el que tenim, idò, només podem fer-nos una assegurança de vida per tal de deixar la familia desolada però amb algun duro. Els creients, que resin abans de sortir al carrer en vehicle, especialment els ciclistes. No és un remei creure que això passa als altres.
Qui no sent aquest perill com a propi, és que no hi vol veure. Amb una bena als ulls també es pot viure, però no et fa immortal ni invulnerable.
