Una de les pitjors xacres de l´estil espanyol de fer política, de l´enfrontament sagnant (almenys pel que percep l´opinió pública) entre uns i altres, és que, sigui qui sigui que governi, no és mai percebut com el Govern de tothom. L´actual govern de l´Estat no és percebut, ni tan sols per la pròpia població espanyola, com el Govern d´Espanya, sinó com el Govern del PSOE. De la mateixa manera que els governs presidits per Aznar també eren considerats els governs del PP i no els de l´Estat.
Malauradament, aquest mal estil de govern també s´ha instal.lat a les Balears. I crec que constitueix un dels símptomes fonamentals de l´espanyolització (en el pitjor sentit del terme) de la nostra política. L´esquerra no va ajudar a percebre, durant el llarg temps que duraren, els governs del PP com a governs propis, com a governs de tothom. I ara el PP tampoc no ajuda a fer que el Govern actual de les Balears sigui percebut com el Govern de tothom.
Les percepcions, al cap i a la fi, acaben guardant una relació clara amb la legitimitat de les polítiques que es duguin a terme. Si algú no considera com a propi un govern, perquè el lidera (o no hi és present) un partit que hom no ha votat, provoca que, a futurs, la comunitat de govern sigui també qüestionada. I no diguem ja si, com ocorre a Espanya, es qüestiona fins i tot la legitimitat de les eleccions que portaren un determinat partit a governar! Aleshores, s´és molt a prop d´estripar la baralla de cartes de la democràcia, i es produeix un perill evident, no només de desafecció, sinó de deixar les decisions democràtiques en mans de persones que no han estat elegides democràticament: per exemple, els jutges.
Seria interessant demanar-nos perquè el sistema judicial s´ha autoadjudicat (amb una bona dosi de consentiment per part dels polítics) un paper que no li pertoca en absolut dins l´àmbit de la vida política, tant al conjunt de l´Estat com a les Balears i Pitiüses. En aquest sentit, em permetria la reflexió que, essent el sistema judicial el que menys s´ha adaptat a la pluralitat nacional existent a l´Estat espanyol, i, sens dubte, un dels que menys s´ha adaptat a la realitat lingüística de cada país, crec que, com a mínim, resulta perillós per al futur de tots plegats (i de la pròpia democràcia) el fet de donar-los una presència i un poder que ultrapassa allò que constituiria un estàndard raonable, des del punt de vista de la divisió de poders.
El tomb radical que es va produir als Estats Units, amb la victòria esclatant d´Obama, passa per una nova dimensió de l´activitat política, a partir de la sensació per part d´una majoria de la població que Obama governaria per a tothom, no només per a una part del país. La idea que governaria per a tothom la va desenvolupar a diversos discursos el futur president: feia èmfasi en el fet que ell cercava vots de cada ciutadà, però que, un cop guanyades les eleccions i investit president, no podia fer ni un bri més de feina a favor dels que l´havien votat que a favor dels que havien optat per John McCain. Crec que el discurs que va fer per obrir el curs acadèmic als estudiants de secundària dels Estats Units va ser una bona prova d´aquest esperit inclusiu i integrador.
Aquest és l´esperit que necessàriament s´ha de desenvolupar des de les institucions, a partir del sentit institucional que tenguin els governants. I s´ha de saber que la democràcia no consisteix a forçar les coses perquè els objectius que hom té –i que sempre pensa que són els més justos i els millors– hagin de ser els que guiïn l´acció de govern, si no compten amb una majoria social suficient que els doni suport. Quan es governa no per a tothom, ni tan sols per a la majoria, sinó només per als propis, s´està sembrant el germen del que han estat les dictadures i els totalitarismes. En aquest punt, és del tot bàsic evitar la temptació de creure´s moralment superior. Aquí es produeix, habitualment, la primera fluixera de la mentalitat democràtica. La santa ira dels que creuen que les seues idees són superiors a les dels altres s´assembla poderosament a la que impregna qualsevol dogmatisme. I governar per a tothom, o, senzillament, ser demòcrata, implica rebutjar el pensament dogmàtic i acceptar que hom pot estar equivocat. Molt equivocat.
